«Feu que la meva cançó sigui tan senzilla
com el despertar del matí
o com el ruixim de la rosada damunt les fulles,
tan senzilla com els colors dels núvols
i la gotellada de la pluja al cor de la mitjanit.»
Rabindranath Tagore

Durant aquests deu anys de travessa, amb les cançons i els poemes, he anat trobant camins de pedra, de pols, de flors, camins d’aigua, camins de terra, camins quasi invisibles, on fàcilment em perdia…

Bella Terra és fruit d’un llarg procès de recerca i maduració que comencà a casa on, amb uns amics, cantant i tocant, es despertà aquesta recerca d’un so i d’unes paraules, de la veu i de l’arpa, d’una llibertat i d’un ritme i, sobretot, la passió per les coses petites, del cada dia, senzilles però essencials. A través del poeta català Miquel Martí i Pol vaig conèixer un món molt proper, del qual ell parla amb molt d’amor i també dolor, però sobretot ple de desig de viure l’instant, el dia a dia, de conèixer el secret de les coses visibles i invisibles, i d’estimar-les plenament tal com són.

Bella Terra, és un recull de poemes diversos que he anat musicant durant aquests anys, i respon al desig d’una terra més lluminosa, més amorosa i misteriosa, mediterrània i oberta, on tota la música que he anat sentint i els meus anys de formació es troben, unint l’arpa i la veu en un sol instrument.

Els dotze poemes de Bella Terra tenen un fil subtil que els porta cap a una mateixa vivència, que és l’instant viscut ara i aquí, la tendresa i la passió de l’amor, la innocència quasi perduda de l’adult-infant, la força poderosa i evocadora de la mar i els somnis «enllà d’una profunda nit sense veus» (Salvador Espriu) que van a parar en el misteri i la incertesa de la vida.

Un sentiment de nostalgia acompanya subtilment el cant a l’amor, als enamorats, als viatgers eterns com “El mariner”, “El viaje” (dedicat al meu pare), i també el cant a la mirada i al que és mirat (“Els ulls”, dedicat a la meva mare) i al final d’aquest viatge, la misteriosa nit ens porta cap a un remolí, on «hi ha la vida i la mort immutables. La resta són paraules» (Miquel Martí i Pol).

La tradició de cantar i d’acompanyar-se amb l’arpa, que encara es conserva a Irlanda i en algun país de Sud-Amèrica, s’ha perdut a la resta d’Europa, quan fins al Barroc va ser una pràctica molt apreciada i vigent. I, una mica, he volgut realitzar aquest somni (i no sóc la primera) de combinar la veu amb l’arpa –sons complementaris i oposats alhora, però que es fonen en un mateix respir i en un mateix gest– i on he tingut el privilegi de ser acompanyada per uns músics, companys de fa molts anys, d’un gran refinament i generositat. Bella Terra, que també és el meu poble, és la il·lusió d’una terra més equilibrada, on l’home i la dona descobreixen com «un instante divide lo cierto de lo incierto, disfruta de este instante, y tenlo en mucho aprecio, que el total de la vida suma lo que este instante» (Omar Jayyam).

Arianna Savall