“Este mundo bueno fue si bien usáramos de él como debemos.”

Jorge Manrique (1440-1479)

El nostre passat no és només nostre. L’espai geogràfic que la nostra cultura ha ocupat al llarg dels segles ha inclòs al seu dedins gent diversa amb d’altres formes culturals i religioses com, en els temps de l’antiga Hespèria, la musulmana i la jueva. Però durant l’Edat Mitjana –que va ser, com l’actual, una època d’odis religiosos i d’incomprensió– el paradís de l’Hespèria de les “Tres Cultures” es va anar degradant, i tot i la intolerància i les crueltats, àrabs i jueus habitaven entre nosaltres, vivien com nosaltres, eren nosaltres. A finals del segle XV, després de la conquesta de Granada, foren expulsats o convertits per decret, i la seva marxa significà la fi d’una època, la pèrdua d’un paradís possible: els textos ho denuncien, les músiques ho ploren, la memòria ho il·lumina i la nostra consciència ho dignifica.

Paral·lelament a aquestes convulsions, emergeix una figura excepcional: Cristòfor Colom, l’almirall que el 1492 descobreix el Nou Món. Un nou paradís serà transformat: l’arribada dels colonitzadors comportarà, per una banda la destrucció i la pèrdua de moltes cultures indígenes, i per l’altra, la cristal·lització d’un mestissatge social i cultural molt fructífer tant en el Vell com en el Nou Món.

Les músiques de l’època, juntament amb els textos que esglaonen la biografia de Cristòfor Colom, i especialment aquells que ell mateix va escriure als seus quaderns com la premonitòria cita del Cor de la Tragèdia Medea de Sèneca, (que anuncia l’existència d’un món desconegut més enllà de l’illa de Thule que serà descobert per un mariner audaç), són testimonis directes i reveladors de totes aquestes profundes transformacions. De la combinació entre aquestes fonts històriques i musicals, neix un espectacle renovador, la bellesa i l’emoció musical del qual estableixen un expressiu diàleg amb els textos recitats; uns descriptius, d’altres poètics, alguns vertaderament cruels i d’altres encara més dramàtics, però tots són profundament representatius d’una època de canvis, d’un passat llunyà, però que tanmateix no hauríem d’oblidar. La música ens permet atansar-nos amb una emoció intensa a les cròniques d’un segle excepcional que mostra l’extrema ambivalència d’una època a la vegada convulsa i molt creativa que, no obstant les seves nombroses ombres, també va destacar per un floreixement espectacular de l’art. Escoltem com la meravellosa música dels villancets i els romanços de l’època s’alterna amb el sentiment dolgut i sincer de les cròniques contemporànies d’Andrés Bernáldez, els laments sefardites, les descripcions d’Ibn Battuta, el diari de navegació de l’almirall, els contundents edictes reials, així com el magistral verb poètic tant de Juan del Enzina com del granadí Ibn Zamrak, sense oblidar el meravellós poema en llengua náhuatl sobre la fugacitat universal.

Amb aquesta proposta desitgem, a banda de recuperar un important patrimoni musical interpretat vocal i instrumentalment amb criteris històrics i amb instruments d’època, presentar també el nostre homenatge a les altres principals cultures de l’època. Així doncs, les músiques cortesanes conservades en valuosos manuscrits es complementen amb les músiques de tradició oral procedents de les cultures àrab, jueva, i les d’un Nou Món evocades simbòlicament pel suggestiu so de les diverses flautes originals de les antigues cultures ameríndies. Fer memòria dels moments més significatius d’aquest segle no és només sumar-se a la commemoració del Vè Centenari de la mort de Cristòfor Colom (1506-2006). D’una manera simbòlica, però profundament sincera, volem donar a aquest projecte tot el sentit d’un gest necessari de desgreuge per a uns homes i dones d’unes cultures que en el seu moment no vam ser capaços d’entendre ni de respectar. El disc Paradisos perduts trena la música i la literatura de l’època i ens ofereix un fris breu però intens d’aquells dies crucials de metamorfosis religiosa i cultural on un Vell Món desapareixia i un Nou Món emergia. El testimoni dels textos, seleccionats per Manuel Forcano, recitats per ell mateix en àrab, hebreu, arameu, llatí, català i náhuatl, i per Francisco Rojas i Núria Espert en castellà, així com les músiques cantades també en llatí, hebreu, àrab, quètxua, ladino, castellà, portuguès, català i italià per Montserrat Figueras, Begoña Olavide, Lluís Vilamajó i els solistes de La Capella Reial de Catalunya són la millor prova de la riquesa cultural d’una època que les va veure desaparèixer dels nostres horitzons i que actualment ens avisa de la importància i la necessitat del diàleg i la comprensió entre les diferents religions i cultures a fi de preservar i restaurar tot aquest bagatge cultural.

Els Paradisos perduts proposa un merescut reconeixement a la literatura, a la història, i a la música de l’antiga Hespèria i el Nou Món. Plenament conscients que més de cinc-cents anys ens separen d’aquelles èpoques remotes, creiem justament que, de la mateixa manera que la qualitat poètica i la força expressiva de l’evocació recitada pot fer que aquells esdeveniments més dramàtics tornin a estremir-nos, la bellesa i la vitalitat d’aquelles músiques puguin tornar a emocionar-nos ben intensament. Tinguem present que, per bé que la seva dimensió artística és sempre intemporal, totes aquestes músiques, els seus instruments, formes, sons, en definitiva el seu estil, duen inevitablement en elles mateixes la marca del seu temps. Per això hem optat per la justa adequació històrica vocal i instrumental, complementada amb la corresponent capacitat d’imaginació creativa que tan bé caracteritzen els solistes vocals i instrumentals d’Hespèrion XXI i de La Capella Reial de Catalunya, així com la presència dels solistes especialitzats en les tradicions orientals i en els instruments antics (flautes ameríndies) del Nou Món.

El poeta Jorge Manrique va escriure: “¿Qué se hizo aquel trovar, las músicas acordadas qué tañían?” Amb aquest disc, els escriptors, musicòlegs, recitadors, cantants i instrumentistes que col·laboren en aquest projecte, proposen donar no només una resposta a la pregunta del poeta, sinó també una hipòtesi de reflexió: les músiques vives de temps llunyans, ben trabades a la memòria de la nostra història, poden transformar-se en l’ànima d’una renovada visió crítica i humanística dels nostres orígens, i potser també alliberar-nos de la nostre greu amnèsia cultural. Només així, tot recuperant i revitalitzant l’antic patrimoni musical, així com aproximant-nos d’una altra manera a la història i al passat, podrem imaginar i construir millor la memòria del futur.

JORDI SAVALL
Bellaterra, estiu de 2006