Tot i la immensa quantitat d’elogis i homenatges que s’han publicat en ocasió del quart centenari del Quixot, pocs n’hi ha que tractin en profunditat la dimensió musical de Miguel de Cervantes, i encara menys que recordin que la seva grandesa literària li va servir de tan poc com al seu heroi la seva grandesa d’ànim. Tal com encara succeeix avui amb els nostres músics del passat, la memòria dels quals continua sepultada en ple segle XXI per les capes successives del romanticisme i el modernisme, Miguel de Cervantes no va ser només un gran incomprès a l’Espanya del seu temps, sinó que va ser força maltractat i humiliat pels seus contemporanis. Enmig de tanta celebració, convé recordar-lo i al mateix temps ressaltar la dimensió musical del seu geni.

Solament un escriptor amb una excel·lent formació i experiència musical, i a més posseïdor d’amplis coneixements sobre la pràctica i la funció mateixa de la música, el repertori antic i contemporani dels romanços, les cançons i les danses, i també sobre els instruments musicals usats en el seu temps, podria ser capaç d’integrar en els seus relats tanta i tan precisa informació sobre el fet musical quotidià. Per a Cervantes la música és sempre la forma més pura d’expressió dels sentiments personals. Els múltiples sons, tant musicals com ambientals, descrits sempre amb gran profusió de detalls, omplen i animen la vida mateixa en els moments més emocionants. La música pot ser portadora de pau i alegria, de malenconia i tristesa, i ser capaç també d’encantar i embruixar, sempre gràcies a la bellesa i l’expressió intrínseca d’un cantar eminentment íntim i personal. Associada als romanços, ens transporta a un món meravellós en el qual la nostra memòria històrica i mitològica ancestral serveix d’inspiració o pretext per entendre o suportar, i finalment sublimar i superar les misèries i desventures quotidianes. Per això, la música és sempre un element tan essencial en el relat cervantí, ja que gràcies a ella podem accedir a aquesta dimensió màgica que va molt més allà del que les paraules poden expressar o suggerir.

Si gairebé totes les grans novel·les són en considerable mesura autobiogràfiques, és molt probable que la mateixa vida de Cervantes hagi servit també d’inspiració al·legòrica per a alguns moments de Don Quixot. Per tot això és molt evident imaginar-nos el mateix Cervantes temprant també la seva viola de mà “y con voz ronquilla aunque bien entonada” posar-se a cantar un romanç per oblidar les seves penes, ja que l’èxit extraordinari, sobretot internacional, de Don Quixot, no li va evitar viure en condicions molt humils, sense consideració ni reconeixement en el seu propi país, i finalment morir en la misèria.

El nostre interès per les músiques de Miguel de Cervantes remunta ja als anys 70, quan juntament amb Montserrat Figueras, Hopkinson Smith, Ton Koopman i altres músics del recentment fundat Hespèrion XX, vam preparar per a EMI l’enregistrament Canciones y danzas de España en la época de Miguel de Cervantes (1977). Si llavors vam seleccionar una variada mostra del repertori cervantí, en l’actual edició dels Romances y Músicas de Don Quijote s’inclouen tots els romanços, cançons, madrigals i músiques, citats i comentats pels diferents personatges, o descrits a les diferents situacions de la narració, sempre associats al text corresponent, que és recitat per diversos narradors. De tal manera que, en escoltar-los en el moment just de l’acció narrativa, la seva força expressiva i la seva evocadora bellesa ens permeten una aproximació nova i emocionant a l’univers del nostre entranyable Enginyós gentilhome.

Les músiques originals corresponents a una gran majoria de romanços i cançons s’han conservat en els cancioneros, en les publicacions (per a viola de mà, arpa o tecla) i en els tractats de l’època. Així mateix, el dramàtic romanç de Don Beltrán sobre la derrota de Roncesvalles s’ha pogut restaurar a partir del cant pla utilitzat pels violistes i en la magistral versió polifònica de Juan Vásquez. Les festives músiques que acullen Don Quixot en arribar a Barcelona, amb els sons del Villano, les toquen flautes, xeremies i tabals. O el popular romanç dels amors i aventures del Conde Claros ha estat recreat a partir de la succinta però essencial informació sobre la melodia (anotada el 1565 per Francisco Salinas, en el seu tractat Musica Libri VII) i també de les harmonitzacions i diferències de Venegas de Henestrosa i dels violistes.

En tots els casos en què la música no es coneixia, ja sigui pel fet que no n’existia cap font històrica o perquè eren noves obres compostes pel mateix Cervantes (números: 18, 22 i 24 de la Primera part i 15, 19, 25 i 27 de la Segona part), hem recorregut a les tècniques de contrafacta tan habituals a la mateixa època, seleccionant les músiques d’època més apropiades i corresponents al mateix caràcter i mètrica poètica. Així, doncs, el graciós Romance Viejo de Lanzarote s’ha recuperat a partir d’una antiga melodia sefardita, mentre que per al Romance de Guarinos s’ha utilitzat la música del Romance de Alburquerque (CMP 106). Per al Romance del Llanto de Belerma hem escollit l’intens i expressiu lament femení El bien qu’estuve esperando de San Juan (CMP 68).

Totes aquestes músiques han estat integrades en el context de la narració i s’interpreten en la forma essencial en què són descrites: ja sigui amb instruments determinats com la viola, l’arpa o el rabec, o amb la veu sola o acompanyada solament per «sus propios suspiros» (II, núm. 25). Completen i acompanyen els recitats algunes de les peces instrumentals més populars de l’època: Conde Claros i Guárdame las vacas, pavanes i gallardes, presentades en les diferents versions dels violistes, a més de les diferents introduccions o comentaris instrumentals improvisats pels diversos instruments com ara l’oud, la viola de mà, l’arpa creuada, l’orgue, el clavecí, etc. La fi del nostre heroi s’acompanya amb uns fragments del Rèquiem: el Lacrimosa en la seva forma de cant pla en fals bordó, i el sublim Pie Jesu (a 5 veus) de Cristóbal de Morales.

L’extraordinària varietat de temes i caràcters de tots aquests romanços i músiques formen un entranyable fresc poeticomusical que ens aporta una nova llum sobre un altre aspecte del possible origen de la desraó del nostre heroi. Al mateix temps ens revelen també l’enorme tresor musical que el geni de Miguel de Cervantes, va saber acollir en la seva novel·la Don Quixot. A la seva època, com ens recorda Paloma Díaz-Mas, el romancero era un gènere de moda gràcies a la difusió que la impremta va fer d’aquests textos. Aquesta poesia feta per ser cantada estava en boca de tots, i Cervantes insereix en el seu Quixot romanços vells de tradició medieval, però sens dubte coneguts pel públic de principis del segle XVII, o romanços també nous compostos per a l’ocasió i que, en forma de cants, refranys o simples al·lusions, evocaven un món que, tot i ser conegut de tothom, no deixava de ser suggestiu i encantador. Aquest antic material poètic i sonor, amb aquest enregistrament, es recupera d’un injust i incomprensible oblit i realça un tresor musical fins ara poc explorat i ben ocult entre les pàgines de l’obra més universal de la literatura castellana.

JORDI SAVALL
Bellaterra, estiu de 2005