Gràcies als nombrosos treballs d’historiadors prestigiosos i d’investigadors de França i de l’estranger, la història veritable de Joana d’Arc és avui, en línies generals, accessible i força coneguda arreu del món. Aquesta història arriba més enllà dels termes de “mite”, de “llegenda” i de “folklore” que sovint s’han trobat en el seu context, de la ploma de nombrosos escriptors, a partir del fet que el que coneixem de Joana la Donzella es basa en documents realment autèntics: cròniques, cartes públiques i privades, registres del Parlament de París, manuscrits amb signatures notarials i els texts dels dos processos dels quals fou objecte, un en vida, l’altre després de morta… tots ells rigorosament passats pel sedàs de la més elevada exigència de la metodologia historiogràfica. Desgraciadament, això no ha evitat que tot tipus de llegendes i històries falses hagin sigut presentades com a veritats ocultes o fins i tot com a noves descobertes. Però el que més m’ha sorprès, parlant amb diferents persones durant la preparació d’aquest projecte, ha sigut constatar amb quina facilitat havia oblidat la gent, fins i tot del món de la cultura, informacions essencials –com la signatura del Tractat de Troyes– que es troben a l’origen i culminen aquest antic i llarg conflicte, que al seu temps oposà de manera tan violenta anglesos i francesos. “Sense els sentits no hi ha memòria, i sense memòria no hi ha esperit”, ens recorda Voltaire a la seva Aventure de la mémoire (1773). És per això que, per molt important que sigui, la nostra capacitat de memòria personal sovint es limita a concentrar-se en els fets, coneixements i experiències que apreciem i ens són més propers o que ens han afectat fortament. El conjunt de tots aquests records determina la memòria històrica d’un poble, i d’ella depèn la nostra capacitat per a mantenir viva la memòria dels gests heroics i excepcionals que han sigut viscuts pels homes i les dones d’altres èpoques, però també de les tragèdies i dels patiments de l’ésser humà, que sovint es troba sol –com és el cas de Joana d’Arc– davant ideologies sufocants i fanatismes mortífers. El mal absolut és sempre el que l’home infligeix a l’home. Ja s’ha dit i repetit moltes vegades, però cal insistir-hi, com fa Régine Pernoud: “El passat no ens dóna cap exemple de destí més extraordinari que el d’aquesta ‘Donzella’ de dinou anys. Tant si hom hi veu una enviada de Déu com una heroïna sorgida del poble per alliberar-lo, no deixa ningú indiferent: tant Voltaire com Schiller, tant Anatole France i Renan com Péguy i Claudel, tant els historiadors de l’École nationale des chartes com els de diumenges, tant els savis japonesos com els universitaris russos.”

Com de costum, els nostres llibres-CD es caracteritzen per la presentació de la música i dels texts en relació directa amb moments molt concrets de la història, una història a la qual volem donar una veu parlada –en aquest cas, la de Joana i dels seus contemporanis (testimonis o inquisidors)– i que volem fer acompanyar per la seva corresponent “banda sonora”, que conté músiques de l’època, però també peces noves, creades el 1993 per a il·lustrar aquesta epopeia en ocasió dels dos films Jeanne la Pucelle. Batailles et Prisons de Jacques Rivette, així com les que van ser preparades el 2011 per al concert realitzat el 16 de novembre a La Cité de la Musique de París. Aquest conjunt és completat per texts i comentaris de màxima actualitat, realitzats pels millors especialistes, que ens permetran aproximar-nos i comprendre millor tota la riquesa i l’actualitat d’aquests importants esdeveniments d’una història sense parió. Per a retre homenatge a l’increïble epopeia de Joana la Donzella, en ocasió del sisè centenari del seu naixement, hem preparat i dut a terme aquest projecte: un enfocament diferent de la vida d’aquesta jove, injustament cremada viva a l’edat de dinou anys, a partir d’un nou llibre-CD que conté i combina texts impresos i recitats, músiques vocals i instrumentals i reproduccions de pintures i miniatures de l’època que il·lustren els principals esdeveniments que van marcar la seva curta vida i el llarg conflicte que aleshores enfrontava francesos i anglesos.

És molt probable que la trobada entre Joana la Donzella i el delfí Carles marqués un punt d’inflexió decisiu en la història moderna de França. És especialment l’epopeia d’aquesta jove pagesa i el camí recorregut des del seu poble lorenès fins a la catedral de Reims, passant per Vaucouleurs, Chinon i Orleans, que va fer possible el desenllaç miraculós del regnat de Carles VII. Exclòs il·legalment de la successió al tron pel Tractat de Troyes de 1420, discutit per la majoria del seu poble, renegat per la seva mare, Isabel de Baviera, i fill d’un rei boig, féu fora els anglesos del seu regne i posà fi a la Guerra dels Cent Anys, dominà els senyors feudals i reformà la justícia, l’exèrcit, les finances i l’administració, malgrat innombrables traïcions i complots. Després del martiri de Joana, un poble trencat per la disputa entre armanyaguesos i borgonyons esdevingué una nació.

És molt més evident reconstruir un enfocament històric d’una època tan llunyana de la nostra a partir de cròniques, texts i documents que no pas retrobar l’esperit i el caràcter de les músiques contemporànies d’aquest temps, perdudes per sempre, o d’altres arribades fins als nostres dies en forma de reculls o de manuscrits sense cap relació clara amb la seva funció quotidiana.

Tota partitura no és sinó un esbós més o menys definit d’un art que tan sols existeix realment en el moment en què es materialitza per mitjà dels instruments o de la veu humana. Així, tota música porta inevitablement en si mateixa la marca del seu temps: pot ser immortal, però mai intemporal.

Per recrear un món musical que ens acosti a aquesta vida fascinant i misteriosa de Joana la Donzella, caldria d’entrada situar-nos plenament en el context històric i intentar descobrir les diferents funcions i usos que l’activitat musical podia tenir en la vida diària: cants i danses populars, músiques cerimonials, músiques de la cort, d’església o de guerra.

La presència musical és sempre molt important: els sobirans i els nobles es solien fer acompanyar als seus viatges pels seus músics. Els exèrcits eren precedits per trompetes i tambors de guerra i per canonges que cantaven himnes. Durant les batalles, sovint s’esmenta que “les trompetes i els clarins sonaven de tal manera que ressonaven en l’aire i a la terra” (1421). Tota cerimònia de celebració comportava la participació de nombrosos ministrers, cantors, etc.: “els canonges el reberen, cantant els himnes i les lloances que pogueren, i hom tocava orgues i trompes, i sonaven totes les campanes” (1424). Hi hagué nombrosos concerts, el 1435, en ocasió de la signatura, a la ciutat d’Arràs, del tractat de pau entre França, Anglaterra i el Ducat de Borgonya. El 29 de juliol, el duc de Borgonya entrà a Arràs, precedint els ambaixadors dels reis de França i d’Anglaterra i del Papa, i davant seu “anaven set trompetes que sonaven molt melodiosament”. Però segons Jean Lefèvre, l’ambaixada francesa era encara més sumptuosa: “hi havia reis d’armes, heralds, fiscals, trompetes, ministrers, capellans i tots els oficials que pertanyen a l’estat dels prínceps” (Marix 82).

Diversos aspectes molt diferents intervenen en la caracterització musical del personatge de Joana la Donzella:
– L’origen pagès de Joana: melodies populars de l’època, Ce jour de l’an de Dufay, Rondó “La Tremouille”, etc.
– El misteri de les veus que va sentir (Santa Caterina, Santa Margarida i Sant Miquel: Veni Sancte Spiritus de Dufay, cantat simbòlicament per 2 sopranos i 1 contratenor).
– La vocació guerrera: melodia de L’Homme armé, que esdevé la Ballade de la Pucelle, mitjançant l’adaptació del text de la cançó d’època, i que reflecteix els dos anys de conflicte fins a la seva mort, en què sentim el text (amb un corn i una campana) superposat al Planctus Jehanne.

Entre les músiques funcionals, hi ha tres enfocaments molt diferenciats:
– Fanfares per a les batalles
En aquesta part segons motius i temes de l’època, hem imaginat una situació en què les trompetes dels anglesos serien afinades a un semitò de diferència de les franceses, a més de tocar les fanfares de manera totalment oposada (els uns a ritmes binaris, els altres a ritmes ternaris).
– Les músiques necessàries per a la cerimònia de la consagració, per a les quals s’han creat obres “d’acord amb l’esperit de l’època” (Marche royale, Te Deum, Fanfare royale, etc.) o bé incorporat obres existents que havien de correspondre a les exigències escèniques de la cerimònia: Hosanna I & II i Sanctus de la missa segons L’Homme armé de Dufay, completats per l’himne anònim de l’època que celebra i saluda el retorn del rei, amb dos texts cantats simultàniament: Rejois toy terre de France i Vivat Rex in eternam.
– Les obres o motius destinats a crear un ambient concret i particular:
Rondó “Fortune, par ta cruaulté”, Dit le Burguygnon, Fortuna desperata, Adoramus te / anònim, Planctus Jehanne, tocs, arpegis, tambors així com els diferents motius com Le départ, Les voix, les Fanfares, les Prières i la Marche pour l’Onction, que del començament fins a la fi de la vida de la Donzella, ens recorden tota l’extraordinària riquesa de les situacions que retornen de manera més o menys cíclica en els diferents moments de la curta vida de Joana d’Arc.

Aquesta relació funcional entre la música i l’esdeveniment és particularment significativa. En el concert, la música es desvincula sovint del seu context, s’allibera d’aquest lligam funcional i esdevé un acte d’interpretació independent. En la història d’una gesta o d’una epopeia, tota música es torna creativa i ha de mantenir una autèntica relació expressiva o descriptiva (o ambdues) amb els esdeveniments representats. Les diferències entre la posada en escena cinematogràfica i la nostra posada en escena en llibre-CD, composta per música i per declamació, no són al capdavall tan grans: els dos enfocaments parteixen de la mateixa recerca d’un lligam real o imaginari amb la vida, obligant-nos a abordar la creació o la interpretació d’aquestes músiques a través d’un procés radicalment diferent, ja que es troba condicionada per la imatge en el cinema i pel text i els esdeveniments en el nostre relat històrico-musical. Sense renunciar a la seva puresa, la paraula i la música portades per l’emoció i per la gràcia prenen una dimensió sagrada i esdevenen una part integrant d’un espectacle global viu, tot permetent-nos atènyer aquesta dimensió màgica que se situa entre la realitat i el mite.

Potser sorprendrà l’espai que ocupen les batalles i la presó al nostre relat de la vida de Joana. Però és la realitat més dura que fa que l’epopeia enlluernadora i breu de la Donzella –entre la seva trobada amb el rei, el 6 de març de 1429, i la seva execució, el 30 de maig de 1431– es compongui de dues parts fonamentals: un any d’innombrables combats i un any de presó. Com molt bé indica Régine Pernoud, “és el prototipus d’heroïna gloriosa, però al mateix temps, Joana és també el prototipus de presoner polític, de víctima de les preses d’ostatges i d’altres formes d’opressió de la persona que formen part de la vida quotidiana del nostre segle XX (i XXI)”.

JORDI SAVALL
San Juan de Puerto Rico
4 de març de 2012