Al segle XVII, es cantava a la Península Ibèrica una gran varietat de danses i es ballaven també molts romanços i villancets. Els grans genis literaris i teatrals hispans –des de Juan del Enzina fins a Calderón de la Barca, passant per Miguel de Cervantes i Lope de Vega– ens han llegat, a les seves lloes, entremesos, comèdies i balls, un meravellós repertori “ric en villancets, cobles, seguidilles i sarabandes”, entre els quals es ballava “fins a moldre’s l’ànima” (La Entretenida) i es “cantava amb tanta empenta” (La Gitanilla) “que suspenia els sentits i els ànims de tothom que els escoltava” (Persiles i Sigismunda). El Príncep dels Enginys, Miguel de Cervantes, ens explica a “La Gitanilla” com la Preciosa ballava i cantava al so del tamborí i de les castanyoles “en ser la dansa cantada” i com s’hi acompanyava amb “uns sonalls, al so dels quals, donant en rodó llargues i lleugeríssimes voltes, cantava el romanç”.

La conjunció històrica i social d’aquesta època fa possible la reunió d’una gran diversitat d’influències reflectides a la pràctica musical diària, des de les més populars fins a les més cortesanes, i així se’ns fan patents les molt diverses maneres, qualitats i formes de cantar: és el propi Cervantes qui ens descriu com Feliciana de la Voz “va deixar anar la veu als vents i cantà” amb tal bellesa “que suspenia els sentits” (Persiles i Sigismunda), i també com Escalante cantava seguidilles “amb veu subtil i trencadissa” (Rinconete i Cortadillo). Així mateix, Lope de Vega diu a “El viaje del alma”: “toca, canta, menja i beu, salta i corre, dansa i balla”, i Lucas Fernández afirma en una comèdia: “ballem, que cantant anirem, quin cant voleu cantar?, un que sigui de ballar”. I finalment, trobem de nou Cervantes, al Quixot, quan diu en boca d’Altisidora: “no volia que el meu cant descobrís el meu cor …”, mentre a “La Entretenida” elogia “la barbera que canta pel cel i balla per la terra”.

La força poètica i musical dels segles anteriors es va perpetuar a tots els nivells, fins i tot als més populars, car és evident al testimoni literari que els cantants del segle XVII coneixien els villancets i romanços antics (sobretot Gaiferos y Melisanda, Durandarte, El Conde Claros, Dos Ánades, Madre la mi madre, Tres morillas, etc.) i també dominaven les tècniques d’improvisació i ornamentació tot fent gola (emprades durant tot el segle XVI al repertori per a veu i viela: Milán, Narváez, Mudarra, etc.). Tot plegat contribuí a l’evolució i la consolidació d’un patrimoni musical genuí d’una vitalitat i bellesa extraordinària.

La major part dels Tonos Humanos de José Marín triats per a aquest enregistrament van ser composts sobre passacalles, canaris, espanyolets, xàqueres, paradetes i sarabandes, i en tots ells, Marín aconsegueix que el cant es nodreixi sempre de la suggestió del text poètic, sense renunciar a la vitalitat de la dansa. Les improvisades glosses i diferències galanes realitzades “ex tempore”, tant per la veu com per les cordes pinçades de la guitarra i l’arpa i per les percussions subtils dels tamborins i les castanyoles, ens acosten a un moment privilegiat de la música ibèrica, en què l’esperit dels antics es barreja i combina amb les influències més noves, nascudes encara al si d’una cultura multiracial que escoltava sempre l’ànima dels seus pobles.

MONTSERRAT FIGUERAS
Bellaterra, gener de 1998