“Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos mai no vistos.Oh déus, vosaltres que vau canviar-les.”

Ovidi, Les Metamorfosis, I, v.1-2

Tot allò que canvia roman, i resisteix el temps allò que muda. Les idees i les creences es transformen al llarg dels segles per a continuar bategant i pervivint en la consciència de la gent. Les tradicions, les llengües, els gestos, tot es tenyeix, tot es contagia, tot es converteix en alguna cosa nova que conserva l’essència d’allò antic. El contacte de civilitzacions promou aquestes mudes, aquests canvis i substitucions. Les mitologies es transvesteixen per a donar pas a nous personatges amb els atributs dels vells: les sibil·les clàssiques seran profetesses, els déus benefactors, àngels, els dimonis, ànimes perdudes, les mares sagrades, verges. I es fa evident aleshores que allò nou ja existia.
El programa que configura aquestes Metamorfosis de la Fe són l’expressió del mestissatge entre músiques i cultures diferents que s’acoblen arran de la presència, del contacte i de la convivència que trobem documentada en l’antiga Hespèria des de l’Edat Mitjana i que s’intensifiquen a partir del segle XV amb el descobriment i la conquesta del Nou Món. El mestissatge musical es constitueix a partir d’una dimensió essencial de respecte, de tolerància, d’acceptació i, sobre tot, d’assimilació del fet diferencial, ja sia de raça o de cultura. Si bé no hem oblidar que en aquestes trobades de Civilitzacions es produïren també col·lisions de terribles violències i grans injustícies, la bellesa, la qualitat i l’originalitat del testimoni musical conservat ens confirmen la gran capacitat dels músics d’aquelles èpoques llunyanes de transformar la música en una meravellosa mitjancera entre els pobles i les religions més distants i de transmetre’ns un expressiu missatge de convivència i humanitat.
Les Negrillas, les Guarachas, els Villancicos, i fins i tot el Cant de la Sibil·la que protagonitzen aquestes Metamorfosis de la Fe demostren que l’espiritualitat essencial de l’home perviu malgrat la imposició de símbols o de nomenclatures diferents. Allò que ajuda a viure, allò que ens fa estimar, allò que consola, roman viu i la música conserva la seva força, la seva memòria, i ens fa somniar i desitjar un (Nou) Món en harmonia, més just i més humà.

JORDI SAVALL, Bellaterra, 2006