Ja des de temps antiquíssims, la cançó de bressol existeix com una de les formes musicals més essencials present sense excepcions en totes les comunitats humanes. Aquest cant, gràcies a l’emoció i a la sensibilitat, esdevé la més antiga expressió d’afecte i de tendresa associada a la música i és a la vegada com un aliment espiritual per a l’infant, a qui adorm en un son reparador i plàcid i el porta al món oníric del somni on conviuen pau, bellesa i amor.

La cançó de bressol és també indispensable des del naixement i durant els primers anys d’existència. La mare ajuda l’infant, per qui, des del seu naixement en el món exterior, tot és nou i pot tenir por. L’infant reconeix en la cançó la veu de la mare, la seva presència, el seu gest… i en la intimitat del moment es crea un espai de profunds símbols ancestrals on la música i la paraula són vincle de pura emoció i autenticitat. D’aquesta manera s’estableix el primer diàleg, el primer conte, el primer ensenyament d’unes tradicions, vivències i cultures que esdevindran amb el temps part essencial d’una memòria col·lectiva.

Però per sobre de tot hi ha en la mare, el pare, els germans grans o l’àvia que canten, el desig de donar el millor d’un mateix, que no és res més que un acte d’amor, i d’aquesta manera l’infant comença a viure l’essència de la vida.

Aquest disc està dedicat a les mares, als infants i especialment als meus fills, Arianna i Ferran, que en tot moment han estat font de tendresa i d’inspiració.

Montserrat Figueras
Bellaterra, tardor 2002