Escoltar aquestes músiques d’Orient i Occident, subtilment aplegades per Jordi Savall, no és pas una experiència qualsevol. Perquè a l’emoció estètica s’hi ajunta un sentiment encara més intens, aquell que et fa sentir partícep, com per art d’encantament, d’una humanitat reconciliada.
Aquesta humanitat, no ha perdut alguna cosa de la seva pròpia ànima a partir de la segona meitat del segle XV, quan Sefarad i l’Àndalus moren simultàniament quaranta anys després de l’esfondrament de Bizanci? Entre l’Orient i l’Occident, s’han destruït passerel·les mentals i espirituals que d’aleshores ençà mai ningú ha reparat. La Mediterrània ha deixat de ser mar nodridora situada al centre del nostre univers cultural, per no ser sinó un camp de batalla, una barrera.
Avui dia, la nostra mar comuna és l’indret on es dreça la Muralla invisible que parteix el planeta entre el Nord espantat i el Sud desesperat; i entre les comunitats planetàries que han pres l’habitud de malfiar-se de “l’Altre”, i de separar-se’n. El món àrab i el món jueu semblen haver oblidat llur fecund parentesc d’altres temps; l’Orient musulmà i l’Occident de tradició cristiana semblen closos en una confrontació sense sortida.
Per tornar a donar a la nostra humanitat desorientada alguns senyals d’esperança, cal anar més enllà d’un diàleg de les cultures i de les creences, cal anar vers un diàleg de les ànimes. Aquest és, en aquest inici del segle XXI, la missió irremplaçable de l’art. I és just això el que precisament constatem quan escoltem aquestes músiques magnífiques vingudes d’èpoques i terres diverses. De sobte descobrim, o redescobrim, que les civilitzacions que ens semblaven allunyades les unes de les altres, i fins i tot enemigues, són sorprenentment còmplices.
Al llarg d’aquest viatge en el temps i en l’espai, a cada instant ens demanem si els conflictes als quals estem acostumats no són pas falsos, finalment, i si la veritat dels homes i de les cultures no resideix més aviat en aquest diàleg d’instruments, d’acords, de cadences, de gestos i bufades. Aleshores puja en nosaltres un sentiment de joia profunda, nascuda d’un acte de fe: la diversitat no és forçosament un preludi a l’adversitat; les nostres cultures no són envoltades de mampares estanques; el nostre món no està condemnat a dissensions interminables; encara pot salvar-se…
No és aquesta, de fet, des del començament de l’aventura humana, la primera raó de ser de l’art?

AMIN MAALOUF