• CANTIGAS DE SANTA MARIA
  • CANTIGAS DE SANTA MARIA
Shop > SACD
CANTIGAS DE SANTA MARIA
15,0013,50
+ cost d'enviament
Info

Referència: AV9923

Com a legislador i iniciador d’obres jurídiques, Alfons X segueix les petjades del seu pare realitzant empreses planejades i començades per aquest, i és molt probable que també en el camp de la poesia l’exemple de Ferran el Sant l’hagués servit d’estímul. Com descriu el seu fill en el Setenario i com ho sabem també per altres fonts, el rei Ferran va ser un gran mecenes dels joglars que freqüentaven la cort castellana i, fet important, la seva profunda devoció a la Verge Maria que es menciona a tres de les seves Cantigues (122, 221 i 292).

Informació adicional
Intèrprets

La Capella Reial de Catalunya
Hespèrion XX
Jordi Savall, dirección

Track List

1. Introducción (CSM 176) 1’38
2. Santa Maria, strela do dia (CSM 100) 2’57
3. Pero cantigas de loor (CSM 400) 3’49
4. Instrumental (CSM 123) 3’41
5. Muito faz grand’erro (CSM 209) 12’25
6. Por nos de dulta tirar (CSM 18) 8’07
7. Instrumental (CSM 142) 4’13
8. Pode por Santa Maria (CSM 163) 5’08
9. Miragres fremosos faz por nos (CSM 37) 4’15
10. Instrumental (CSM 77-119) 4’08
11. De toda chaga ben pode guarir (CSM 126) 10’05
12. Pero que seja a gente (CSM 181) 6’19
13. O ffondo do mar tan chão (CSM383) 8’36
14. Conclusión (CSM 176) 2’52

Descripció

ALFONS X EL SAVI

Cantigas de Santa Maria

 

Com a legislador i iniciador d’obres jurídiques, Alfons X segueix les petjades del seu pare realitzant empreses planejades i començades per aquest, i és molt probable que també en el camp de la poesia l’exemple de Ferran el Sant l’hagués servit d’estímul. Com descriu el seu fill en el Setenario i com ho sabem també per altres fonts, el rei Ferran va ser un gran mecenes dels joglars que freqüentaven la cort castellana i, fet important, la seva profunda devoció a la Verge Maria que es menciona a tres de les seves Cantigues (122, 221 i 292).

 

Naixement i expansió del culte marial

 

Segons les fonts conservades en diferents papirs coptes i egipcis del segle III i com ho demostren també els textos de Sant Efrem de Síria († 373) i de Sant Epifani († 403), autor de les Precationes ad Deiparam i dels primers himnes litúrgics de caràcter popular, els orígens del culte públic a Maria es desenvolupen primerament a Orient. És al lloc on hi ha el famós temple d’Artemisa (deessa de la caça, dels boscos i les muntanyes i de la lluna, i considerada per les antigues tradicions com la germana bessona d’Apol·lo), la ciutat d’Efes –aleshores considerada com a segona ciutat més important del Imperi Romà (avui Selcuk, al districte d’Esmirna prop de Kusadasi, Turquia)–, que es proclama, durant el tercer Concili (431), a Maria com a “Mare de Déu”. La difusió d’aquest dogma es pot considerar com el preludi a l’expansió del culte marial a Orient i Occident, el seu record és celebrat i eternitzat per Sixte III (432-440) amb la reconstrucció de la Basílica Liberiana de Roma, coneguda avui amb el nom de Basilica di Santa Maria Maggiore. És en aquesta basílica on s’expandeixen ràpidament i amb més esplendor els rituals de la litúrgia mariana, com es demostra amb les antífones O admirabile commercium, Quando natus es ineffabiliter ex Virgine, Ecce Maria genuit Salvatorem, cantades encara actualment l’1 de gener (In Circumcisione Domini), però que foren cantades a l’origen per les comunitats d’Orient i traduïdes posteriorment al llatí per formar part de la litúrgia romana.

 

Després del segle V, les esglésies marianes es multipliquen a les Gàl·lies, a la baixa Germania i a la Península Ibèrica. Aquella església hispànica que per boca de Prudenci († després del 405) va començar a cantar el Salve sancta Parens, i que ja en temps antics del segle VII s’havia preocupat de traduir al llatí les obres de San Efrem, profundament marianes, és la mateixa que va copiar l’Orationale a Tarragona a finals del segle VII o principis del segle VIII, que conserva trenta quatre oracions esplèndides dedicades a Santa Maria (Higini Anglès, La música de las Cantigas de Santa María, 1958).

 

Des de mitjans del segle V, la lírica poètica-musical dedicada a Santa Maria, amb poesia llatina, s’expandeix a tot el món cristià; cal recordar però, que tot i que moltes de les obres del període arcaic es presenten com a anònimes, ja des del segle VI es coneixen molts dels poetes llatins sagrats. Recordem alguns dels principals que varen dedicar, abans d’Alfons X el Savi, el seu lumen poètic a enaltir les glòries de la Verge: Magnus Felix Ennodius († 521), Venantius Fortunatus (abans del 610), Sant Beda Venerabilis († 735), Paulus Diaconus († 799), Paulinus Patriarca d’Aquileia († 802), Walahfridus Strabo († 849), el bisbe Fulbertus de Chartres († 1028), Hermannus Contractus (†1081), Sant Anselm de Canterbury († 1109), Petrus Abelardus († 1142), Santa Hildegarda de Bingen († 1171), Johannes de Garlandia († després del 1252), Adam de Baseia († 1286), etc., molts d’ells molt celebrats a la història de la música.

 

La devoció mariana que tant impuls rebé durant els segles XII i XIII –a més d’aquest  repertori llatí que acabem de mencionar– produeix també un altre repertori de caràcter més popular que dóna origen a la floració lírica de cançons marianes en text romanç, entre les que figuren la col·lecció de les Cantigas de Santa Maria del nostre rei trobador. Un repertori que augmenta a tot arreu, des dels segles XII i XIII, gràcies a la creació i expansió dels nous ordes religiosos que afavoreixen intensament la devoció i el culte a Santa Maria: al Císter, amb Sant Bernat, el citharista Mariæ, als agustinians, dominicans, franciscans, carmelites i servites de Maria, tots competeixen per acréixer el gust musical de l’art marià. D’entre tots els cançoners conservats, la col·lecció de les 420 Cantigas de Santa Maria d’Alfons X el Savi constitueix segons Higini Anglès “el repertori musical més important d’Europa en lo referent a la lírica medieval”, i és certament el cançoner marià més ric de l’Edat Mitjana; 356 cantigues són narratives i expliquen miracles de la Verge; les restants, amb l’excepció d’una introducció i de dos pròlegs, son de loor o es refereixen a festes marianes o cristològiques. Totes elles, menys la introducció, estan acompanyades de música, i la varietat de formes mètriques que els autors dels textos fan servir amb gran virtuosisme –com senyala Jesús Martín Galán en el seu comentari adjunt– és extraordinària, especialment en les 64 cantigues no narratives que ens mostren 53 combinacions diferents.

 

El rei Alfons X

La seva cort i les Cantigues de Santa Maria

 

Alfons X va néixer a Toledo el 22 de setembre del 1221, fill primogènit de Ferran III de Castella i de Beatriu de Suàbia i, encara que no sapiguem gaire de la seva educació literària i musical, sí que està documentat que en la seva joventut li agradava envoltar-se de músics i poetes i competir amb els trobadors i joglars músics que treballaven a la cort del seu pare, on va començar a apreciar els cants occitans i els de la lírica galaica-portuguesa. També els vincles amb la casa reial de França van acostar-lo als repertoris monòdics en llatí i en romanç, i els cants dels Minnesänger. A la capella reial del seu pare, va aprendre el cant eclesiàstic i a la cort, els lais, virolais i rondeaux, a més de les formes musicals dels trobadors provençals i troveurs francesos.

 

Una de les seves empremtes més rellevants, una vegada coronat com a rei de Castella i Lleó, va ser la seva capacitat d’assimilar la cultura oriental que ja es realitzava a la capital del regne. Allí “l’escola de traductors” de Toledo va aglutinar un destacat grup d’estudiosos cristians, jueus i musulmans que van desenvolupar una gran labor científica en rescatar textos de l’antiguitat i traduir-los a les llengües occidentals, un fet que va contribuir a posar els fonaments del renaixement científic a l’Europa medieval. Dins de la seva ingent producció científica i literària planificada i fins a cert punt dirigida per ell mateix, la seva obra més significativa i amb més caràcter personal, la col·lecció de Cantigas de Santa Maria, ocupa un lloc a part. Aquesta col·lecció, amb una gran riquesa en les miniatures que adornen els dos manuscrits principals, va acompanyar el monarca durant llargs anys de la seva vida i fins a la seva mort. Aquesta estima, la recorda el gran investigador Walter Mettmann; “Cuando yace enfermo y en trance de morir en Vitoria y el arte de los médicos ya no le puede procurar alivio, manda que le pongan encima, en vez de paños calientes, ‘O livro das cantigas de Santa Maria’, por cuyo poder milagroso recobra la salud.” (Cantiga 209, n. 5 del CD). Poques setmanes abans de la seva mort disposa en un segon testament “que todos los libros de los Cantares de loor de Santa Maria sean todos en aquella Iglesia do nuestro cuerpo se enterraré”.

 

Les Cantigues que reeditem en aquest nou volum d’ALIA VOX Heritage formen una selecció preparada i enregistrada durant l’any 1993 amb la Montserrat Figueras, La Capella Reial de Catalunya i els músics del conjunt Hespèrion XX, amb l’afegit de la Cantiga O ffondo do mar tan chão (CSM383) enregistrada l’any 2008.

 

JORDI SAVALL

Florència, 19 de maig de 2017