NEW VAT REGULATION · DESCOMPTES

NEW VAT REGULATION · DESCOMPTES
  • COUPERIN – Apothéoses
  • COUPERIN – Apothéoses
  • COUPERIN – Apothéoses
  • COUPERIN – Apothéoses
Shop > SACD
COUPERIN – Apothéoses
12,40
+ cost d'enviament
Info

Amb massa facilitat, hom veu en Couperin el músic tendre i graciós, una facècia melancòlica, la gamma de tons dolços de qui és la mateixa de la que se serveix el pinzell de Watteau. Però hi ha un altre Couperin, que manega l’humor amb ploma àgil. I encara un tercer, que fou un músic compromès en tots els combats estètics del seu temps, situat a l’avantguarda. Grans combats, com el que reuní els amants d’Itàlia i que el feu escriure, a vint-i-dos o vint-i-quatre anys, les primeres sonates que aparegueren a França. O escaramusses, com la que enfrontà els mestres jurats de la confraria de ministrers als músics del rei. En tots els casos, prengué partit amb passió i activitat; però també traduí les seves posicions en música, amb competència i amb aquest humor lleuger que el caracteritza.

Informació adicional
Categoria

Catàleg complet, Heritage

Descripció
ALIA VOX AVSA9944
Heritage
CD : 47,02
FRANÇOIS COUPERIN
Les Apothéoses

CD

LE PARNASSE OU L’APOTHÉOSE DE CORELLI
Grande Sonade, en Trio

  • 1.Corelli au piéd du Parnasse
  • 2.Corelli, charmé de la bonne réception
  • 3.Corelli buvant à la Source D’Hypocrêne
  • 4.Enthouziasme de Corelli
  • 5.Corelli, aprés son Enthouziasme
  • 6.Les Muses reveillent Corelli
  • 5.Remerciment de Corelli (gayement)

CONCERT INSTRUMENTAL SOUS LE TITRE D’APOTHEOSE
Composé à la mémoire immortelle
de l’incomparable Monsieur de Lully

  • 1.Lully aux Champs Elysés
  • 2.Air pour les mêmes (gracieusement)
  • 3.Vol de Mercure aux Champs Elysés
  • 4.Descente d’Apollon
  • 5.Rumeur souteraine
  • 6.Plaintes des mêmes
  • 7.Enlévement de Lulli au Parnasse
  • 8.Acueil entre doux et agard
  • 9.Remerciment de Lulli à Apollon
  • 10.Apollon persuade Lulli et Corelli
  • 11.Air léger pour deux violons
  • 12.Corelli, aprés son Enthouziasme
  • 13.Second air. Corelli
  • 14.La Paix du Parnasse (gayement)

 

 Monica Huggett, Chiara Banchini violons
Ton Koopman
clavecin
Hopkinson Smith
théorbe · Bernard Hervé récitant
Jordi Savall
basse de viole et direction

Enregistrement réalisé par Radio France du 19 au 22 mars 1985 en l’église luthérienne Saint-Jean à Paris. Prise de son : Agnès Boissonnode – Montage : Patent Bernard
Direction artistique : Michel Bernard
Mastering SACD : Manuel Mohino.

 

François Couperin
Les Apothéoses

Amb massa facilitat, hom veu en Couperin el músic tendre i graciós, una facècia melancòlica, la gamma de tons dolços de qui és la mateixa de la que se serveix el pinzell de Watteau. Però hi ha un altre Couperin, que manega l’humor amb ploma àgil. I encara un tercer, que fou un músic compromès en tots els combats estètics del seu temps, situat a l’avantguarda. Grans combats, com el que reuní els amants d’Itàlia i que el feu escriure, a vint-i-dos o vint-i-quatre anys, les primeres sonates que aparegueren a França. O escaramusses, com la que enfrontà els mestres jurats de la confraria de ministrers als músics del rei. En tots els casos, prengué partit amb passió i activitat; però també traduí les seves posicions en música, amb competència i amb aquest humor lleuger que el caracteritza.

La disputa de les muses –la musa italiana i la musa francesa– havia agitat tot el segle XVII. La seva història constitueix un ampli camp de maniobres, on es van desplegar les tropes d’italians comandades per Rossi i Cavalli sota la bandera de Mazarin, rebutjades pels afeccionats dels ballets de cort, amb replegaments tàctics dels compositors d’àries de cort i contramarxes dels virtuosos, fins a la victòria final del trànsfuga Lulli, traïdor dels seus, que faria seva la bandera francesa després de canviar l’empremta italiana del seu cognom, fent-lo acabar en “y”. Aquest combat estètic no s’ha de prendre a la lleugera: fou quelcom seriós, i prou que el propi destí de l’art francès hi estigué sovint en joc. En néixer Couperin, una treva forçada havia aconseguit la retirada definitiva dels invasors transalpins. Lully tenia els seus incondicionals, els seus fanàtics. Però en secret, Itàlia va armar els seus, i els primers anys del segle XVIII no van transcórrer sense que els oriünds d’aquelles terres i els amants de les seves belleses tornessin de nou a la càrrega.

Sobre aquest rerefons s’inscriu l’obra de François Couperin. La música italiana exercí d’entrada el seu atractiu en ell. En el seu nom, s’inicià en la música, amb la fogositat d’un jove. Fou un enamorat de Corelli, i feu interpretar la seva primera sonata –la primera composta a França– sota un pseudònim italià. Als ulls dels seus contemporanis, era –com digué amb menyspreu Lecerf de la Viéville, lullista fanàtic– “el servidor apassionat d’allò italià”. Couperin mai no renegaria d’aquesta vena seva. Però la seva grandesa consistiria, amb els anys, en abordar aquesta síntesi que ell mateix anomenava “gusts reunits”. No es tracta d’una neutralitat inconsistent, sinó d’un compromís bilateral, destinat a sumar les qualitats pròpies de les dues músiques. A la riquesa més gran i a la generositat melòdica que li havia ensenyat Itàlia, hi afegí més mesura, un sentit més delicat de la fragilitat de les formes, a més del gust per la dansa que caracteritza la sensibilitat musical francesa. Tanmateix, no n’hi havia prou amb fer aquesta síntesi. Couperin valorava el país de Descartes per la lucidesa i la consciència clara de què fa i què vol fer: en aquest sentit, la seva obra és “compromesa”. Fa allò que vol, però diu per què. Tampoc n’hi ha prou amb què ho digui: ho proclama, però amb el somriure, amb la picada d’ullet que marca un bri de distància.

L’Apothéose de Corelli (1724) i L’Apothéose de Lully (1725) són dues declaracions d’intencions, dues proclamacions de fe, dos missatges de reconeixement… i dues afirmacions, alhora fermes i ambigües, de Couperin en si, a través de dos grans predecessors a qui ret homenatge. “El gust italià i el gust francès comparteixen des de fa temps (a França) la República de la Música; al meu parer, sempre he estimat les coses que ho mereixen, sense distinció d’autors ni de nacions; i les primeres sonates italianes que aparegueren a França, fa més de trenta anys, i que em van animar a compondre’n seguidament, no van fer cap mal al meu esperit ni a les obres del Senyor de Lulli, ni a la dels meus predecessors, que restaran per sempre més admirables que imitables. Així, per un dret que m’atorga la meva neutralitat, vogo sempre sota els feliços auspicis que m’han guiat fins al present.”

LE PARNASSE OU L’APOTHÉOSE DE CORELLI forma part dels Goûts réunis.

Es tracta d’una sonata a la italiana, la més ampla i potent escrita per Couperin. Lluny de ser un pastitx, és una obra seriosa i greu, d’una bellesa constant, harmoniosa i generosa: en aquest sentit, més que per la proximitat de l’estil, constitueix un homenatge a Corelli. Cada moviment duu un títol, però no es tracta de cap argument ni de cap comentari. És un cert esperit superposat a la música, que resta “pura”.

Corelli, al peu del Parnàs, demana a les muses que el rebin entre elles (greument).

Potent baix melòdic a l’estil de Corelli, llarga frase d’un sol alè, harmonies esquives, fintes, trobades sensuals i delicioses.

Corelli, encisat per la bona recepció que li és dedicada al Parnàs, mostra la seva alegria. Continua amb aquells qui l’acompanyen (alegrement).

Bonic fugato, llargament desenvolupat. 

Corelli beu de la font Hipocrene, el seu conjunt continua (moderadament).

Moviment nítid, l’únic que hom podria qualificar com a descriptiu: notes llargues i dissonàncies suaus evoquen la font sagrada que el Pegàs feu brollar amb una guitza.

Entusiasme de Corelli causat per les aigües d’Hipocrene (vivament).

Moviment curt, gairebé concertant, amb pujades i tremolo de cordes que recorden la fama que tenia Corelli de tocar “com un posseït”.

Després del seu entusiasme, Corelli s’adorm, i el seu conjunt toca el Son següent (molt suau).

“Son” com es troba a totes les òperes italianes, així com a les Sinfonie da chiesa, amb un admirable refinament harmònic.

Les muses desperten Corelli i el porten al costat d’Apol·lo (vivament).

Es tracta d’una tromba, però escrita en tresets de fuses, d’efecte extremament alegre.

Agraïment de Corelli (alegrement).

Un dels moviments fugats més bells de Couperin sobre un bonic tema italià d’envergadura, gairebé més vivaldià que corellià.

 

CONCERT INSTRUMENTAL SOUS LE TITRE D’APOTHÉOSE COMPOSÉ À LA MÉMOIRE IMMORTELLE DE L’INCOMPARABLE MONSIEUR DE LULLY.

(Concert instrumental sota el títol d’Apoteosi compost en la memòria immortal de l’incomparable Monsieur de Lully).

El títol és ressonador i empàtic; però aquest és l’humor de Couperin que s’hi revela: sembla adreçar-se als devots del Superintendent amb el seu propi argot hagiogràfic… Val a fixar-se en l’humor a cada compàs d’aquesta obra nova, barrejat amb la seriositat: això la distingeix d’entrada de L’Apothéose de Corelli. Si aquesta darrera és una sonata munida de títols, aquí ens trobem amb una veritable música programàtica, l’essència de la qual ens escapa si no en coneixem el propòsit.

Lully als Camps Elisis, en concert amb les ombres líriques (greument).

Gran ritornello d’òpera, de llenguatge senzill com en Lully. Als Camps Elisis, és visiblement ell qui dirigeix. Ha trobat la manera d’esdevenir, també allí, Superintendent i d’assegurar-se un monopoli…

Ària per als mateixos (graciosament).

Es tracta d’una mena d’entrada de ballet amb ritme de dansa.

Vol de Mercuri als Camps Elisis per a avisar que Apol·lo hi descendirà (molt vistós).

Al·lusió directa a les escenes d’òpera on els déus són precedits per missatgers.

Descens d’Apol·lo, que ve a oferir el seu violí a Lully i el seu lloc al Parnàs (noblement).

Gran peça d’orquestra, tradicional a l’òpera, per a celebrar la majestuositat de l’esdeveniment i per a tapar el soroll de les màquines…

Remor subterrània causada pels autors contemporanis de Lully (vistós).

Couperin comença a divertir-se. Els gelosos de Lully són els italians i els italianitzants que ha anorreat i que malden per venjar-se. D’aquí li ve l’estil, diferent de l’inici, de procedència directament transalpina.

Planys dels mateixos: mitjançant violins molt suavitzats (lànguidament).

Es planyen en francès?

Elevació de Lully al Parnàs (molt lleugerament).

Petit embrió d’estil imitatiu, algunes síncopes a la italiana…

Acollida agradable i consideracions presentades a Lully per Corelli i les muses italianes (largo).

Sobre un baix en moviment a l’estil de Corelli.

Agraïment de Lully a Apol·lo (graciosament).

Ària totalment francesa pel que fa al seu ritme i desplegament, abundantment ornamentada.

Apol·lo convenç Lully i Corelli que la reunió dels gusts francès i italià acomplirà la perfecció de la música. Assaig en forma d’obertura.

Corelli admirava tant l’obertura d’Armide, que l’havia feta emmarcar: per tant, no és gens estrany que Apol·lo-Couperin saludi la reconciliació dels dos estils rivals amb una obertura a la francesa… passablement italianitzada!

Ària lleugera per a dos violins: Lully toca el tema i Corelli l’acompanya. Segona ària: ara és Corelli qui toca el tema, acompanyat per Lully.

Couperin es diverteix francament: petit duo en forma de pastitx doble, on els dos estils apareixen alternadament. És el “a l’estil de…” més bonic de la música.

La Pau del Parnàs, signada sota condicions, amb la reserva de les muses franceses que, quan s’hi parli la seva llengua, es dirà d’ara endavant sonade i cantade, tal com hom pronuncia ballade, sérénade, etc. Sonata en trio.

Són els “gusts reunits”: les muses franceses toquen el primer violí i les muses italianes el segon. La fusió de gèneres és perfecta i la síntesi ideal.

Triomf d’Apol·lo… i de Couperin!

 

PHILIPPE BEAUSSANT
Traducció: Gilbert Bofill i Ball