• ESTAMPIES & DANSES ROYALES. Le manuscrit du roi ca.1270-1320
  • ESTAMPIES & DANSES ROYALES. Le manuscrit du roi ca.1270-1320
Shop > SACD
ESTAMPIES & DANSES ROYALES. Le manuscrit du roi ca.1270-1320
17,00
+ cost d'enviament
Info

Referència: AVSA: AVSA9857

  • Hespèrion XXI
  • Jordi Savall

“L’estampida és una composició musical sense mots dotada d’una progressió melòdica enrebessada [habens difficiles concordantiarum discretionem] i dividida en punts [puncti]. A causa de la seva dificultat, ocupa sencerament l’esperit de l’executant i de l’auditor, i sovint distreu l’esperit dels rics dels mals pensaments.” Trobem, com sempre, la convicció profunda d’aquells ministrils i músics poetes, ja conscients del poder que pot tenir la música en l’educació de l’home.

Informació adicional
Intèrprets

HESPÈRION XXI
Jordi Savall, vielle & lire d’archet. Pierre Hamon, flûtes.
Alfredo Bernardini, chalemie. Béatrice Delpierre, chalemie.
René Zosso, vielle à roue. Christophe Tellart, cornemuse & vielle à roue.
Michaël Grébil, luth medieval & ceterina d’amore. Begoña Olavide, psalterium.
Dimitris Psonis, dulcimer. Montserrat Figueras, cytara.
David Mayoral, Pere Oliver, Pedro Estevan, percussions.

Llista de temes

1 DANSE [I] 4’03

2 LA PRIME ESTAMPIE ROYAL 4’46

3 ESTAMPIE ANCIENNE : Kalenda maya 2’56
Raimbaut de Vaqueiras (ca.1150-1207)

4 LA SECONDE ESTAMPIE ROYAL 4’17

5 LA TIERCHE ESTAMPIE ROIAL 4’49

6 CHANSON : No puesc sofrir c’a la dolor 4’46
Giraut de Borneill (1175-1220)

7 LA QUARTE ESTAMPIE ROYAL 4’46

8 LA QUINTE ESTAMPIE REAL 5’23

9 ESTAMPIE ANCIENNE : No m’agrad’iverns 5’49
Raimbaut de Vaqueiras

10 DANSE (II) 5’00

11 LA SEXTE ESTAMPIE REAL 3’36

12 LA SEPTIME ESTAMPIE REAL 6’18

13 PLANCTUS : Pax! in nomini Domini!
Marcabru (1128-1150) 6’26

14 LA UITIME ESTAMPIE REAL 4’34

15 DANSSE REAL 4’24

Versions musicales Jordi Savall

Informació

Monestir de Santes Creus (Catalogne) 29 Août au 2 Septembre 2007

Descripció

Som a les portes del segle XXI, per la qual cosa més de set segles ens separen de l’època en què aquestes musiques fascinants foren creades i s’interpretaren. Sense perdre res de la fascinació de llur bellesa misteriosa i vital, són també una de les músiques instrumentals més antigues de l’Edat Mitjana, conservades gràcies a una font escrita de l’època. Avui ens sorprenen i ens commouen de debò a causa d’una pulsació rítmica i d’una màgia poètica que, tot i els set-cents anys d’amnèsia que les separen de nosaltres, continuen essent, d’una manera sorprenent, perceptibles i captivadores. El gran segle de sant Lluís s’acaba, i en aquest moment Felip IV, dit “el Bell”, regna a França (1285-1314); certament, el tipus d’escriptura i de notació ens confirmen que cap a finals del segle XIII, o com a molt vers el 1310, la mà d’un músic anònim decidí copiar en el bellíssim Manuscrit du Roi (mss. francès 844 de la Bibliothèque Nationale, anomenat també Chansonnier du Roi), aquestes ESTAMPIES ET DANSES ROYALES, que hem restaurat i reinterpretat íntegrament tot fent servir instruments d’època en ocasió d’aquest enregistrament.
Tot i la importància i la raresa de la font, hem d’esperar fins al 1907 perquè aquestes ESTAMPIES ET DANSES ROYALES siguin descobertes amb la publicació per part del musicòleg francès Pierre Aubry d’un estudi musicològic molt interessant subtitulat “Els textos de música instrumental més antics de l’Edat Mitjana”, on s’incloïen el facsímil i la transcripció de les obres en la seva integritat. Des d’aleshores, aquestes músiques s’han interpretat en nombroses ocasions, en concerts i en enregistraments, o de la mà de grups més o menys especialitzats en repertori medieval, però en la majoria dels casos, com a peces aïllades i barrejades amb diverses obres vocals de l’època.
La nostra elecció de fer una edició integral es justifica no només per la gran singularitat i la importància d’aquest recull, sinó per, abans que res, la bellesa i l’energia vital que emanen d’aquestes musiques d’apariència molt arcaica però, en el fons, veritablement modernes per llur caràcter “d’improvisació” i per la genialitat de llur estructura i concepció. Com que la nostra responsabilitat se situa clarament en allò que cal definir com a “interpretació històricament creativa”, no ens ficarem en els diferents aspectes musicològics i històrics presentats d’una manera magistral per l’interessant article de David Fallows que també acompanya aquest enregistrament.
L’enfocament artístic de la interpretació d’una font musical tan antiga i tan verge de tota indicació musical –ja que no hi ha marcada cap indicació que ens il•lumini amb objectivitat sobre el tempo, els instruments, la funció, el caràcter, l’ornamentació, etc., sobretot en el cas de “La Prime Estampie”, que és incompleta–, presenta dificultats i desafiaments considerables que ens obliguen a fer eleccions que són necessàriament molt personals i, per tant, molt subjectives. Un cop dit això, cal afegir que els termes personals i subjectius d’aquesta manera de fer no són incompatibles amb la recerca musicològica, organològica i històrica rigorosa i profunda. Ans ben al contrari, sense ella ens quedaríem en el terreny de l’arqueologia, la qual cosa ens impediria aprehendre la veritable dimensió original i artística d’obres que són evidentment d’un altre temps, però que continuen essent molt vives i fascinants tot i els més de set-cents anys passats.
Les nostres eleccions pel que fa a la instrumentació, el caràcter, el tempo i la improvisacio s’han fet a partir de l’estudi de les principals fonts històriques contemporànies al manuscrit. S’han fet tambe a partir de la consulta de nombrosos textos que ens parlen de l’Estampie o dels instruments que apareixen esmentats en els escrits poètics de l’època com els Leys d’amors que ens parlen de “Cil vieleur vielent lais / canconnetez et estampiez” o de “Menestrel de viele [qui] ont une estampie nouvelle”. També –i sobre tot– hem tingut en compte les nombroses informacions teòriques i pràctiques que donen els principals tractats de l’època, com el De musica, publicat pel gran teòric de la música Jean de Grouchy, l’autor parisí més conegut com a Johannes de Grocheo (c. 1255-c. 1320).

Tot això ha d’assumir-se dins del més gran respecte per retornar a aquestes músiques tota llur riquesa i llur frescor implícita, a través d’un enfocament que vol recuperar el paper creatiu dels ministrils. Un músics no només capaços “d’interpretar”, sinó també de “crear” amb llurs fídules, violes de roda, llaüts, psalteris, flautes, musettes i xeremies, així com amb percussions, un veritable discurs i un diàleg musical gràcies a llur domini de l’art de l’ornamentació i de la improvisació. A fi de donar una certa respiració a l’audició continuada d’aquestes danses i estampides reials, hem intercalat entre elles quatre obres més antigues en què interpretem en versió instrumental ex tempore les cançons dels trobadors, d’autors com Giraut de Borneill (1175-1220), Marcabrú (1128-1150) i Rimbaut de Vaqueiras (1150-1207). Aquest darrer autor va compondre (segons diu el seu biògraf contemporani) la cançó Kalenda maya sobre la cançó “las notas de la ’stampida quel joglar fasion en las violas”. Això ens permet recórrer el camí invers: la cançó ens ajuda a trobar l’estampida original que va servir de model a Rimbaut.
Donem, per acabar, la paraula al testimoni musical més important de l’època, al mateix Jean de Grouchy (Johannes de Grocheo), el qual ens explica què es “L’Estampie”, per a què serveix i quins poden ser fins i tot els efectes benèfics de la seva pràctica: “L’estampida és una composició musical sense mots dotada d’una progressió melòdica enrebessada [habens difficiles concordantiarum discretionem] i dividida en punts [puncti]. A causa de la seva dificultat, ocupa sencerament l’esperit de l’executant i de l’auditor, i sovint distreu l’esperit dels rics dels mals pensaments.” Trobem, com sempre, la convicció profunda d’aquells ministrils i músics poetes, ja conscients del poder que pot tenir la música en l’educació de l’home.

JORDI SAVALL
París, gener de 2008