• JOSÉ MARÍN Tonos Humanos
  • JOSÉ MARÍN Tonos Humanos
Shop > SACD
JOSÉ MARÍN Tonos Humanos
17,00
+ cost d'enviament
Info

Referència: AVSA9802

  • Montserrat Figueras

Al segle XVII, es cantava a la Península Ibèrica una gran varietat de danses i es ballaven també molts romanços i villancets. Els grans genis literaris i teatrals hispans –des de Juan del Enzina fins a Calderón de la Barca, passant per Miguel de Cervantes i Lope de Vega– ens han llegat, a les seves lloes, entremesos, comèdies i balls, un meravellós repertori “ric en villancets, cobles, seguidilles i sarabandes”, entre els quals es ballava “fins a moldre’s l’ànima” (La Entretenida) i es “cantava amb tanta empenta” (La Gitanilla) “que suspenia els sentits i els ànims de tothom que els escoltava” (Persiles i Sigismunda). El Príncep dels Enginys, Miguel de Cervantes, ens explica a “La Gitanilla” com la Preciosa ballava i cantava al so del tamborí i de les castanyoles “en ser la dansa cantada” i com s’hi acompanyava amb “uns sonalls, al so dels quals, donant en rodó llargues i lleugeríssimes voltes, cantava el romanç”.

Informació adicional
Intèrprets

Montserrat Figueras, canto
Rolf Lislevand, guitarra
Arianna Savall, harpa
Pedro Estevan, percusión
Adela Gonzalez-Campa, castañuelas

Informació

Data i lloc de gravació : Studio Fondation Tibor Varga de Sion (Suisse) en Marzo & Junio 1997

Llista de Temes

Caprichos de amor 

1 No piense Menguilla ya.
2 Sepan todos que muero
3 No sé yo cómo es.
4 Al son de los arroyuelos

Lisonjear el dolor

5 La verdad de Perogrullo
6 Ojos pues me desdeñais
7 Si quieres dar Marica en lo cierto
8 Tortolilla sino es por amor
9 Sin duda piensa Menguilla
Mudanzas de amor

10 Montes del Tajo escuchad
11 Niña como en tus mudanças
12 Aquella sierra nevada
13 Que se lleva las almas
14 Mi señora Mariantaños

Categoria

Catàleg complet

Descripció

Al segle XVII, es cantava a la Península Ibèrica una gran varietat de danses i es ballaven també molts romanços i villancets. Els grans genis literaris i teatrals hispans –des de Juan del Enzina fins a Calderón de la Barca, passant per Miguel de Cervantes i Lope de Vega– ens han llegat, a les seves lloes, entremesos, comèdies i balls, un meravellós repertori “ric en villancets, cobles, seguidilles i sarabandes”, entre els quals es ballava “fins a moldre’s l’ànima” (La Entretenida) i es “cantava amb tanta empenta” (La Gitanilla) “que suspenia els sentits i els ànims de tothom que els escoltava” (Persiles i Sigismunda). El Príncep dels Enginys, Miguel de Cervantes, ens explica a “La Gitanilla” com la Preciosa ballava i cantava al so del tamborí i de les castanyoles “en ser la dansa cantada” i com s’hi acompanyava amb “uns sonalls, al so dels quals, donant en rodó llargues i lleugeríssimes voltes, cantava el romanç”.

La conjunció històrica i social d’aquesta època fa possible la reunió d’una gran diversitat d’influències reflectides a la pràctica musical diària, des de les més populars fins a les més cortesanes, i així se’ns fan patents les molt diverses maneres, qualitats i formes de cantar: és el propi Cervantes qui ens descriu com Feliciana de la Voz “va deixar anar la veu als vents i cantà” amb tal bellesa “que suspenia els sentits” (Persiles i Sigismunda), i també com Escalante cantava seguidilles “amb veu subtil i trencadissa” (Rinconete i Cortadillo). Així mateix, Lope de Vega diu a “El viaje del alma”: “toca, canta, menja i beu, salta i corre, dansa i balla”, i Lucas Fernández afirma en una comèdia: “ballem, que cantant anirem, quin cant voleu cantar?, un que sigui de ballar”. I finalment, trobem de nou Cervantes, al Quixot, quan diu en boca d’Altisidora: “no volia que el meu cant descobrís el meu cor …”, mentre a “La Entretenida” elogia “la barbera que canta pel cel i balla per la terra”.

La força poètica i musical dels segles anteriors es va perpetuar a tots els nivells, fins i tot als més populars, car és evident al testimoni literari que els cantants del segle XVII coneixien els villancets i romanços antics (sobretot Gaiferos y Melisanda, Durandarte, El Conde Claros, Dos Ánades, Madre la mi madre, Tres morillas, etc.) i també dominaven les tècniques d’improvisació i ornamentació tot fent gola (emprades durant tot el segle XVI al repertori per a veu i viela: Milán, Narváez, Mudarra, etc.). Tot plegat contribuí a l’evolució i la consolidació d’un patrimoni musical genuí d’una vitalitat i bellesa extraordinària.

La major part dels Tonos Humanos de José Marín triats per a aquest enregistrament van ser composts sobre passacalles, canaris, espanyolets, xàqueres, paradetes i sarabandes, i en tots ells, Marín aconsegueix que el cant es nodreixi sempre de la suggestió del text poètic, sense renunciar a la vitalitat de la dansa. Les improvisades glosses i diferències galanes realitzades “ex tempore”, tant per la veu com per les cordes pinçades de la guitarra i l’arpa i per les percussions subtils dels tamborins i les castanyoles, ens acosten a un moment privilegiat de la música ibèrica, en què l’esperit dels antics es barreja i combina amb les influències més noves, nascudes encara al si d’una cultura multiracial que escoltava sempre l’ànima dels seus pobles.

MONTSERRAT FIGUERAS
Bellaterra, gener de 1998