• LA LIRA D’ESPÉRIA II GALICIA
  • LA LIRA D’ESPÉRIA II GALICIA
Shop > SACD
LA LIRA D’ESPÉRIA II GALICIA
17,00
+ cost d'enviament
Info

Referència: AVSA9907

  • Jordi Savall
  • Pedro Estevan
  • David Mayoral

El 1994, després d’alguns anys de recerques, d’experimentacions i de concerts, vàrem enregistrar el primer CD dedicat a La Lira d’Espéria, interpretat ja aleshores amb els meus tres instruments antics: el rebec, la viola d’arc tenor i el rabab (rabec morisc), així com la imprescindible percussió de Pedro Estevan. La idea era presentar les músiques i els instruments protagonistes de l’enregistrament, seguint la imatge evocadora de noms antics de la Lira i l’Espèria. El nom era una evidència donada pel fet que l’enregistrament seria íntegrament dedicat al repertori medieval per a instruments d’arquet, compost per músiques procedents de les diverses cultures cristianes, jueves i àrabo-andalusines, presents en aquells temps remots a les penínsules ibèrica i itàlica.

Descripció

El 1994, després d’alguns anys de recerques, d’experimentacions i de concerts, vàrem enregistrar el primer CD dedicat a La Lira d’Espéria, interpretat ja aleshores amb els meus tres instruments antics: el rebec, la viola d’arc tenor i el rabab (rabec morisc), així com la imprescindible percussió de Pedro Estevan. La idea era presentar les músiques i els instruments protagonistes de l’enregistrament, seguint la imatge evocadora de noms antics de la Lira i l’Espèria. El nom era una evidència donada pel fet que l’enregistrament seria íntegrament dedicat al repertori medieval per a instruments d’arquet, compost per músiques procedents de les diverses cultures cristianes, jueves i àrabo-andalusines, presents en aquells temps remots a les penínsules ibèrica i itàlica.

L’Espèria era el nom que els antics hel·lens donaven a les dues penínsules més occidentals de la Mediterrània: la itàlica i la ibèrica. És també cap a aquestes latituds de l’extrem occident que –segons Diodor– semblen situar-se les Hespèrides (o l’Atlàntida), amb els famosos jardins on es trobaven les pomes d’or de poders màgics (taronges?).

Per altra banda, la Lira fou un dels primers instruments de música descrits per la mitologia hel·lènica i un dels més citats per Virgili (70-19 a.C.), juntament amb la cítara. Segons la tradició grega, Apol·lo en fou l’inventor, mentre Orfeu va ser-ho de la cítara. En el passat, hi havia dues formes de lires: la primera, més comuna a l’antiguitat, s’assemblava a una petita arpa que es tocava pinçant les cordes; en canvi, la més moderna, tocada amb arquet, recorda més l’actual lira grega.

Precisament, a l’Espèria ibèrica trobem els primers indicis de l’existència d’instruments d’arquet. Segons una hipòtesi molt versemblant, la tècnica de l’arquet sembla haver sigut introduïda cap al segle VIII, desenvolupant-se posteriorment a poc a poc a Europa, gràcies als músics procedents dels països àrabo-islàmics d’Orient. Recordem l’alt nivell de la cultura àrab i bizantina dels segles VIII al X i la importància dels intercanvis artístics, sovint relacionats amb els propis conflictes entre Orient i Occident. No sorprèn gens que les primeres representacions d’un instrument d’arquet apareguessin a Europa, a partir del segle X, als manuscrits mossàrabs d’origen hispà del Beat de Liébana (920-930) i en diversos manuscrits catalans, com la Bíblia de Santa Maria de Ripoll.

És així com aparegué la viola d’arc (en castellà, vihuela de arco; en francès, vièle; en anglès, fiddle; en alemany, Fidel), l’instrument predilecte dels trobadors i dels joglars , així com dels nobles que, després de les seves qualitats guerreres, donaven un valor especial a la seva habilitat de tocar la viola d’arc. Hom pot deduir aquesta afirmació a partir de nombrosos texts de l’època o d’imatges tan evidents com el “segell” de Bertran II, comte de Forcalquier (Provença), del 1168, on és representat per un costat a cavall amb les seves armes i per l’altre tocant la viola d’arc. Per aquest motiu, hom parla de noble “joglere”, a diferència dels joglars professionals, car es tractava d’una activitat que no cercava benefici sinó el pur plaer, tot formant part dels exercitia liberalia… Així doncs, la viola d’arc era, juntament amb l’arpa, l’instrument per excel·lència i imprescindible de la vida cortesana i senyorial.

Considerant les informacions iconogràfiques, la forma dels instruments i els tipus d’arquet i de cordes utilitzats, és evident que el concepte ideal sonor d’aquelles èpoques devia ser força diferent del d’avui. Tan sols les sonoritats i les tècniques d’alguns instruments populars actuals, com els que es toquen a Grècia (Creta), Macedònia, el Marroc, l’Índia, etc., poden donar una idea aproximada de com eren les músiques de dansa o populars: un so arcaic i a vegades primitiu, però ple de vida i d’expressió; en el cas de les músiques líriques, poètiques i cortesanes, es tractava d’un so més modulat i refinat, com ho afirma l’Arxipreste d’Hita al seu Libro de Buen Amor, cap al 1330:

La vihuela de arco fas dulces devailadas,
Adormiendo a las vezes muy alto a las vegadas,
Bozes dulces, sabrosas, claras e bien punteadas,
A las gentes alegra, todas las tiene pagadas.

(La viola d’arc fa dolces cadències,
a voltes adormidores, a vegades molt altes,
notes dolces, agradables, clares i ben modulades,
que alegren la gent i la tenen satisfeta.)
JORDI SAVALL
Normandia, 25 d’agost de 2014