• LA SUBLIME PORTE Voix d’Istanbul (1430 – 1750)
  • LA SUBLIME PORTE Voix d’Istanbul (1430 – 1750)
Shop > SACD
LA SUBLIME PORTE Voix d’Istanbul (1430 – 1750)
17,00
+ cost d'enviament
Info

Referència: AVSA9887

  • Gürsoy Dinçer
  • Montserrat Figueras
  • Lior Elmaleh
  • HESPÈRION XXI
  • Jordi Savall

El 1453, alguns anys abans de la caiguda de Granada (gener de 1492) que, després de set segles, marca la fi de la Reconquesta hispànica contra la presència àrab a la Península i l’expulsió dels jueus (edicte de març del mateix any), comença amb la presa de Constantinoble per Mehmet II, que significa la gran divisió de la Mediterrània entre les nacions cristianes i l’Imperi Otomà.

Informació adicional
Intèrprets

Gürsoy Dinçer: chant
Montserrat Figueras: chant
Lior Elmaleh: chant

HESPÈRION XXI
Pierre Hamon: ney
Pedro Estevan: percussion
Jordi Savall: lira, vielle, rebab & direction

Et musiciens de

ARMÉNIE
Georgi Minassyan: duduk
Haïg Sarikouyoumdjian: duduk
Gaguik Mouradian: kemençe

TURQUIE
Derya Türkan: kemençe
Yurdal Tokcan: oud
Murat Salim Tokaç: tanbur
Hakan Güngör: kanun
Fahrettin Yarkın: percussion

BULGARIE
Nedyalko Nedyalkov: kaval
ISRAËL
Yair Dalal: oud

GRÈCE
Dimitri Psonis: santur et morisca

MAROC
Driss El Maloumi: oud

Informació

. Data i lloc de gravació : À la Collégiale de Cardona (Cataluña). Le 15 Février 2010 et du 16 au 18 Mai et les 13 et 14 Juin 2011.

Llista de Temes

1. Taksim & Makam « Uzzäl uşūleş Darb-i feth »
Dervis Mehmed (Mss. D. Cantemir n.209)
2. Segâh Kâr « Kâr-i Ses-âvâz » (Gürsoy Dinçer)
Hace Abdülkadir Meragi (1350 ?-1435)
3. Chanson et Danse « Siretsi yares taran-Noubar noubar »
Traditionnel d’Arménie
4. Por alli pasó un cavallero (M. Figueras, L. Elmaleh)
Romance Sépharade (Smyrne, XVIe s.)
5. Taksim & Makam « Bûselik uşūleş» (Mss. Dimitrie Cantemir 335)
Dimitrie Cantemir (1673-1723)
6. Hisar Ağir Semai (Gürsoy Dinçer)
Buhuri Zade Mustafa Efendi (Itri) (?-1712)
7. Taksim & Danse (kemençe & percussion)
Traditionnel d’Arménie
8. Prière (Lior Elmaleh, kemençe & oud)
Traditionnel Hébraïque
9. Taksim & Makam Rehavi Çember
Tanburi Angeli ( ? -1690) [Mss. Cantemir n. 297]
10. Gazel (Gürsoy Dinçer)
Improv. (trad. Ottomane) Poème de Fuzuli
11. Taksim & Makam « Hicâz uşūleş Devr-i Kebir »
Anonyme (Mss. D. Cantemir n. 220)
12. Punxa, punxa * (Montserrat Figueras)
Romance Séfarade Istanbul
13. El Rey que tanto madruga (instrumental)
Anonyme Sépharade (Smyrne, XVIe s.)
14. Hisar Buselik Şarki (Gürsoy Dinçer)
Tanburi Mustafa Çavus (1700 ?-1770)
15. Plainte « En Sarer II » (duo Duduk)
Goussan Ashot (Arménie)
16. Rast nakış beste « Amed nesim-i » (Gürsoy Dinçer)
Hace Abdülkadir Meragi (1350 ?-1435)

Categoria

Catàleg complet

Descripció

Els jueus viatgers duen el turbant groc, i els armenis, grecs, maronites,
Coptes i totes les altres nacions de religió cristiana el duen de color verd aigua o virolat;
car sols els turcs el duen blanc …

Parlen tres llengües […] que són habituals entre els habitants.
L’una, l’espanyol dels jueus, l’altra, grec, i l’altra, turc, que és la més estesa.
També hi ha algunes famílies àrabs i armènies.
Pierre Belon, Observations (Viatge a Turquia, 1553)

El 1453, alguns anys abans de la caiguda de Granada (gener de 1492) que, després de set segles, marca la fi de la Reconquesta hispànica contra la presència àrab a la Península i l’expulsió dels jueus (edicte de març del mateix any), comença amb la presa de Constantinoble per Mehmet II, que significa la gran divisió de la Mediterrània entre les nacions cristianes i l’Imperi Otomà.

“La indignació no em permet de callar ni m’ofega el dolor d’expressar-me. És vergonyós continuar vivint. Itàlia, Alemanya, França i Espanya són els estats més pròspers, i (oh vergonya!) ens deixem prendre Constantinoble pels voluptuosos turcs!” Aquestes paraules dramàtiques del cardenal Piccolomini reflecteixen el sentiment generalitzat al món occidental després de la caiguda de la capital bizantina. Pertot hom cridava a la unió per a reconquerir la ciutat, i tot just ser elegit el 1455, Calixt III (Alfons de Borja) proclamà la croada contra els turcs. No arribaria a realitzar-se, mancada de recursos i d’unitat d’acció entre els regnes cristians, de manera que la ciutat esdevingué la capital de l’Imperi Otomà i el punt neuràlgic de l’islam, sense deixar de ser, al mateix temps, un centre important del cristianisme ortodox. Tampoc s’oblidarien les aliances circumstancials i els tractats comercials signats entre aquells que havien sigut enemics ferotges. Però la novetat més sorprenent d’aquesta segona meitat del segle XV fou la carta enviada el 1461 pel papa Pius II Piccolomini al soldà Mehmet II. Aquesta missiva doblement insòlita fou enviada mentre treballava en una propera croada contra el soldà, i el papa hi oferí a l’enemic jurat de la cristiandat el reconeixement com a emperador a condició de convertir-se al catolicisme. El campió de la lluita contra els turcs proposava la legitimació de les conquestes del soldà, el seu reconeixement com a successor de Constantí, si acceptava el baptisme: “Si tu vols estendre el teu imperi als pobles cristians –li escrigué– i fer que el teu nom sigui gloriós entre nosaltres, no et calen pas or ni armes, tropes o vaixells. N’hi hauria prou amb quelcom petit perquè et faci el més gran, el més poderós i el més il·lustre dels homes que viuen avui dia: unes gotes d’aigua per a batejar-te, iniciar-te al ritu cristià i a la fe en l’Evangeli. Si ho fas […] t’anomenarem emperador de Grècia i d’Orient, i aquestes terres de les quals t’has emparat per la força i que avui detens sense cap dret passaran a ser la teva propietat legítima.” Per tal d’entendre-ho, cal recordar que al món occidental, hom solia dir que els turcs eren els hereus dels grans imperis del passat. No sols havien absorbit la major part dels regnes coneguts de l’Antiguitat, sinó que també havien heretat algunes de les virtuts de l’exèrcit romà. Després de conquerir, un per un, els països que havien estat en l’òrbita de Roma, l’exèrcit otomà semblava ressuscitar el programa imperial; més encara, semblava que pogués forçar els seus límits més enllà. Al segle XV, hom no havia renunciat a l’esperança imperial. Calia instaurar un emperador que preparés la segona vinguda de Crist. Per exemple, és significatiu que en entrar a Nàpols el 1495, Carles VIII es fes aclamar com a rei de França, emperador de Constantinoble i rei de Jerusalem.

En efecte, es tractava de reunificar Orient i Occident. Durant el segle XVI, un text bíblic gaudí d’una gran popularitat i fou sotmès a diverses interpretacions: la Profecia de Daniel. La història és coneguda: el rei de Babilònia, Nabucodonosor, tingué un somni que ningú a la Terra semblava capaç de comprendre. Presentat davant el rei, el jove Daniel resolgué l’enigma. Sobre aquest text, segons Lucette Valensi (Venise et la Sublime Porte), es fonamenta la concepció de les quatre monarquies com a seqüències de la història mundial. A les monarquies paganes –babilònia-assíria, persa, grega i romana– havia de succeir l’establiment final del regne de Déu a la Terra. Fou el rabí Isaac Abravanel qui identificà, a la darreria del segle XV, l’Imperi Otomà com l’última monarquia. Basant-se també en el Llibre de Daniel, Francesco Meleto, fill d’un mercader florentino-bolonyès i d’una esclava russa, escampà la profecia per Florència. Treia la seva inspiració de converses mantingudes en el decurs de viatges de negocis a Constantinoble amb jueus i musulmans. Anuncià al mateix temps la conversió de jueus i de musulmans i la renovació de l’Església; després, vindria la salvació universal i una era de pau i de felicitat. Finalment, hi ha el famosíssim llibre de Guillaume Postel, De la république des Turcs, en què, després d’una descripció de l’Imperi Turc remarcablement rica, troba a Turquia un model de monarquia universal, tot esmerçant-se en comprendre’n l’èxit rotund. Els testimonis de l’època seguien donant a Istanbul el nom de Constantinoble, incessantment comparada amb Roma, i hom continuava veient-hi l’antiga capital de l’Imperi Romà. No sols ocupava una posició estratègica evidentment privilegiada, sinó que també tenia una vocació de governar Orient i Occident, de ser la capital del món sencer. El 1503, Andrea Gritti s’extasià amb la bellesa de la ciutat: “Hom aprecia la situació de la ciutat per les temperatures, pels dos mars que la guarden per ambdós costats, per la bellesa de les terres veïnes, la més bella i més feliç no sols d’Àsia, sinó de tot el món.” Prop d’un segle més tard, Donà se’n féu ressò, tot descrivint també la posició avantatjosa d’Istanbul entre Àsia i Europa, “la rara bellesa” del seu emplaçament, i admet que l’espectacle de la ciutat “és realment la cosa més bonica que hom pugui veure al món”. Per altra banda, la seva extensa descripció de la ciutat, a més de revelar l’obsessió per la monarquia universal que els turcs podien posar en pràctica, reflecteix la imatge que el propi soldà volia transmetre de la seva posició: era el mestre dels dos mars i les dues terres –la fórmula encunyada a la moneda imperial–, es trobava per damunt de tots els homes i de tots els caps coronats, era l’ombra de Déu a la Terra. La seva capital, la Porta, l’anomenava “la seu de la felicitat”.

Aquestes “Veus d’Istanbul”, amb obres vocals i músiques instrumentals (otomanes, gregues, sefardites i armènies) al voltant de “La Porta Sublim” (o la cort otomana d’aquesta “seu de la felicitat”) són la continuació del nostre primer enregistrament dedicat a les músiques instrumentals de l’Istanbul otomà, sefardita i armeni del temps de la publicació del “Llibre de la ciència de la música” del príncep moldau Dimitrie Cantemir. Durant les múltiples recerques que hem dut a terme sobre la música, la cultura i la història dels turcs, hem pres una consciència creixent de l’absoluta ignorància que tenim a Occident de la història i la cultura otomanes.

Com indica molt bé Jean-Paul Roux a la seva Histoire des Turcs, “sabem més dels turcs que no imaginem pas, però no hi ha res que relacioni els nostres coneixements”. De l’escola, guardem el record que el 1453 prengueren Constantinoble, que Solimà el Magnífic fou aliat de Francesc I contra l’hegemonia de Carles V, o que el 1571, la flota cristiana infligí una gran desfeta als turcs a la batalla de Lepant. El gran Miguel de Cervantes, que hi perdé la seva mà dreta, descrigué magistralment el món otomà a La gran sultana (1615). A través de Racine, coneixem el soldà Baiazet; a través de Molière i el seu Burgès gentilhome, les “turqueries” que encara estarien de moda entrat el segle XVIII. La llista dels autors que ens han fet somiar amb el món i les llegendes otomanes és llarga: de Théophile Gautier a Anatole France, de Lully a Mozart, de Pierre Loti a Victor Hugo, sense oblidar les frases de Lamartine o Nerval, alguns quadres d’Ingres i Delacroix… i els tapissos de Bellini, Lotto o Holbein fabricats a Turquia als segles XV, XVI i XVII. Nombroses referències originàries de l’estil de vida i dels objectes turcs formen part de la nostra vida diària: els quioscs, petits edicles que els turcs anomenen köşk; la tulipa, importada del Bòsfor pels holandesos, pren el seu nom de la seva forma de turbant, tülbent; sovint mengem turc, i no sols les broquetes que els turcs anomenen shish kebab (şiş kebap); el gust pel cafè i els croissants (amb la forma de l’ensenya que guarnia la bandera dels assetjadors) es va posar de moda després d’un setge a Viena per part dels otomans; i el iogurt (yoğurt), definit com a “menjar nacional dels muntanyesos búlgars”, és conegut des de sempre entre els nòmades de les estepes, i el seu nom es deriva de les expressions turques yoğun, “dens o espès” o yoğunluk “densitat” i yoğurmak “amassar”. En el nostre imaginari també trobem les paraules serrall, harem, odalisca o simitarra, els quadres dels orientalistes, el vent del desert… Així passem d’un repertori de fets amb prou feines coneguts a una successió de visions irreals, transformades en major o menor mesura segons la nostra fantasia.

Però la realitat és diferent. Els turcs són dos mil anys d’història que s’estenen del Pacífic al Mediterrani, de Pequín a Viena, Alger i Troyes. Van barrejar el seu destí amb el de tots els pobles de l’Antiguitat, o poc hi va faltar: Àtila i els huns; l’imperi dels tabgatx al nord de la Xina; un regne jueu a la Rússia meridional; la fundació de Samarra, la capital abbàssida; la coexistència pacífica de totes les grans religions a l’Àsia central uigur; els seljúcides de l’Iran; Genguis Khan i l’hegemonia mongol; els mamelucs d’Egipte; la Rússia vassalla de l’Horda d’Or durant dos segles; Tamerlà; el renaixement timúrida a Samarcanda i Herat; l’Imperi Otomà, primera potència mundial al segle XVI; Babur Chab Shah i la fundació de l’imperi de l’Índia; Atatürk i la revolució nacional a Turquia.

Des de l’inici del segle XVI fins a la seva desaparició, l’imperi dels soldans fou protagonista de la política europea. En la vida com en la música, Turquia i Europa no eren dos mons separats, tancats en si mateixos, impermeables l’un a l’altre. Com ressalta Jean-François Solnon (Le turban et la stambouline), ambdós, primer indiferents, van despertar una curiositat mútua, seduïts, fascinats i finalment oberts a influències recíproques. La Porta Sublim jugà la carta de l’occidentalització a partir del segle XVIII i la Turquia de Mustafa Kemal la completà tot sistematitzant l’obra iniciada i erigint Europa en model, però sense renegar de les pròpies arrels.

El missatge d’aquestes meravelloses i fascinants músiques vocals i instrumentals otomanes, en diàleg amb les dels músics grecs, sefardites i armenis al voltant de “La Porta Sublim”, ens recorda que a l’Imperi Otomà va haver-hi una llibertat religiosa àmplia per als no-musulmans: grec ortodoxos, cristians i jueus van poder continuar practicant la seva fe en terres islàmiques, de la mateixa manera que la diversitat de llengües parlades transformaren les ciutats otomanes en autèntiques torres de Babel.

JORDI SAVALL
Basilea, 19 de setembre de 2011