Shop > SACD
LES ÉLÉMENTS. Tempêtes, Orages & Fêtes Marines 1674 – 1764
18,00
+ cost d'enviament
Info

Referència: AVSA9914

  • Le Concert des Nations
  • Concertino: Manfredo Kraemer
  • Direcció: Jordi Savall

Durant el segle XVIII, els músics europeus –sobretot els francesos– es van especialitzar en l’art de pintar en música. Tot expressant la seva intenció, Jean-Féry Rebel precisa, al seu prefaci de Les Éléments, que “l’Aire és ‘pintat’ per notes seguides de cadències formades per les flautes petites”. Així doncs, deixarem la paraula als nostres “pintors” musicals, que en aquest programa de concert –enregistrat en directe al Festival de Fontfreda– seran Matthew Locke, Marin Marais, Georg Philipp Telemann, Antonio Vivaldi, Jean-Philippe Rameau i Jean-Féry Rebel.

Descripció

Durant el segle XVIII, els músics europeus –sobretot els francesos– es van especialitzar en l’art de pintar en música. Tot expressant la seva intenció, Jean-Féry Rebel precisa, al seu prefaci de Les Éléments, que “l’Aire és ‘pintat’ per notes seguides de cadències formades per les flautes petites”. Així doncs, deixarem la paraula als nostres “pintors” musicals, que en aquest programa de concert –enregistrat en directe al Festival de Fontfreda– seran Matthew Locke, Marin Marais, Georg Philipp Telemann, Antonio Vivaldi, Jean-Philippe Rameau i Jean-Féry Rebel.

Precisament, començarem simbòlicament la primera part d’aquest enregistrament (CD1) amb l’extraordinària i sorprenent “representació del caos”, que aquest darrer compositor introduí el 1737 al seu ballet Les Éléments. La primera part d’aquest programa descriptiu i simbòlic serà seguidament completada per les músiques d’escena compostes per Matthew Locke per a l’obra teatral The Tempest, abans de concloure amb una de les més famoses Tempesta di mare d’Antonio Vivaldi, per a flauta de bec i corda en fa major (RV 433, Op. 10 Núm. 1).

La segona part del concert (CD2) obrirà amb extractes de la tragèdia en música Alcione de Marin Marais, seguits per la cèlebre suite Wassermusik Hamburger Ebb und Fluth de G. Ph. Telemann. Clourem aquest florilegi amb una selecció de temporals, trons, terratrèmols i Contredanses composts per Jean-Philippe Rameau per a les òperes Les Indes Galantes, Hippolyte et Aricie, Zoroastre i Les Boréades.

La sorprenent obra publicada el 1737 que obre aquest enregistrament és ben bé un veritable poema simfònic: Rebel el titula Les Élémens «simphonie nouvelle». El resum del programa i la indicació dels instruments i harmonies que cal utilitzar amb finalitats descriptives clarament determinades són detallades diàfanament al prefaci:

 “La introducció d’aquesta simfonia era natural: era el propi caos, aquesta confusió que regnava entre els Elements abans del moment en què, sotmesos a lleis invariables, ocuparen el lloc que els era destinat dins l’ordre de la natura.

Per a designar cada Element particular dins aquesta confusió, m’he servit de les convencions més habituals. El baix expressa la Terra amb notes lligades entre si i que es toquen amb sacseigs; les flautes amb trets de cant que pugen i baixen, imitant el curs i el murmuri de l’Aigua; l’Aire és pintat per notes seguides de cadències formades per les flautes petites; finalment, els violins, amb trets vius i brillants, representen l’activitat del Foc.

Aquestes característiques distintives dels Elements són reconeixibles, separadament o barrejades, totalment o parcial, en les diverses represes que anomeno Caos i que marquen els esforços que fan els Elements per a desempallegar-se els uns dels altres. Al 7è Caos, aquests esforços disminueixen, a mesura que s’acosta el desenllaç al seu complet.

Aquesta primera idea m’ha dut més enllà. He gosat d’intentar ajuntar a la idea de la confusió dels Elements la de la confusió de l’harmonia. He provat de fer sentir d’antuvi tots els sons barrejats entre ells, així com totes les notes de l’octava reunides en un sol so. Aquestes notes es desenvolupen a continuació, pujant a l’uníson en la progressió que els és natural; després d’una dissonància, se sent l’acord perfecte.

Finalment, he cregut que seria encara millor el Caos de l’harmonia si passejava pels diferents Caos en diferents cordes. Sense xocar l’oïda, he pogut fer que el so final fos indecís, fins que es torna determinat en el moment del desenllaç.”

Matthew Locke es trobava a Exeter, on havia sigut corista a la catedral, quan esclatà la guerra civil el 1642. Aprengué a tocar l’orgue i féu amistat amb Christopher Gibbons, l’oncle de qui era mestre de cor. Possiblement coincidí amb el futur Carles II als Països Baixos (1646-1648). Durant la restauració, fou “compositor ordinari” (Composer in ordinary) del rei Carles II el 1661; després de la seva conversió al catolicisme, també esdevingué organista de Caterina de Bragança, esposa del rei. Juntament amb Christopher Gibbons, escrigué la música de la mascarada de James Shirley Cupid and Death (1653), possiblement la més elaborada d’aquest període. També signà la major part de la “música d’acompanyament” del drama de William Davenant The Siege of Rhodes, representat a Rutland House, a Londres, el 1656, considerat generalment la primera òpera anglesa. Locke també musicà altres obres de teatre, com Psyche (una semiòpera, 1675) de Thomas Shadwell, la versió de Macbeth (1663) per Davenant, o bé l’adaptació de The Tempest (semiòpera, 1674) signada per Shadwell. En aquesta darrera obra, Locke utilitzà per primera vegada en la música anglesa indicacions com soft (“fluix”) o louder by degrees (“gradualment més fort”) i introduí trèmolos a les cordes. La “Suite” que hem recollit a la selecció dels diferents moviments instrumentals consta, exceptuant el descriptiu Curtain Tune, de moviments de dansa enriquits amb una escriptura densa i rica en harmonies d’acompanyament intenses i imaginatives, però sempre plenes de frescor i lleugeresa.

No cal oblidar que és dins el repertori italià del segle XVIII on es troba tan sovint aquest gust per les descripcions de la natura, com per exemple a les Quatre estacions d’Antonio Vivaldi o a la seva famosa Tempesta di mare, que conclou la primera part d’aquest enregistrament, amb la interpretació magistral de Pierre Hamon.

II

Marin Marais compongué quatre tragèdies en música, de les quals Alcione, estrenada el 1706, gaudí d’un gran èxit. En aquesta òpera, Marin Marais dóna una nova importància als instruments, amb la “tempesta” que hi obté una fama, que explica la seva subsegüent reproducció i imitació. En aquest sentit, ens remetem a Evrard Titon du Tillet, al seu comentari publicat el 1723 a Le Parnasse françois… des poètes et des musiciens:

“Hom no pot deixar aquí de dir quelcom de la tempesta d’aquesta òpera, tan elogiada per tots els coneixedors, i que causa un efecte tan prodigiós. Marais ideà la manera de fer executar la base de la seva tempesta no sols amb els fagots i els baixos de violí ordinaris, sinó també amb els tambors poc tensats, que redoblant contínuament, generen un soroll sord i lúgubre que, juntament amb el dels tons aguts i punyents procedents de la cantarella dels violins i dels oboès, fan sentir ensems tot el furor i l’horror d’un mar agitat i d’un vent furiós que ressona i xiula; en fi, d’una tempesta real i autèntica.”

Cal afegir-hi un altre gran pintor músic, com Georg Philipp Telemann, que amb la seva Música aquàtica “Marea alta i baixa d’Hamburg” –composta per a commemorar el centenari de l’almirallat d’Hamburg el 1723– evoca magistralment tot el misteri de les antigues mitologies del món aquàtic. Es tracta d’un altre mag que, amb la seva música –escrita en el més pur estil francès–, ens fa sentir el furor d’un oceà poblat de criatures mítiques: la bella Tetis adormida, gronxada pel dolç so de les flautes (sarabanda) i despertada per l’alegria d’una bourrée graciosament dansada, la planyívola loure d’un Neptú enamorat, la joia esclatant de les nàiades (gavota), les diversions dels tritons (arlequinades), una tromba marina fuetejada pels vents d’un Èol desfermat, seguida per l’evocació d’un zèfir tranquil·litzador (minuet). I després del flux i reflux de la marea salvatge, copsats pels instruments de corda (giga “Ebbe und Fluth”), arriba el “canari” dels mariners, per a celebrar alegrement, com a punt final, la fi d’un viatge ple de sorpreses.

En la majoria d’òperes, les músiques instrumentals juguen amb els ritmes (sovint de dansa) seguint els contrasts i les dissonàncies, per a traçar a grans trets l’alegria de les festes marines, el pànic dels desastres i finalment un retorn a l’equilibri natural. A l’òpera Alcione de Marin Marais, la corprenent escena del naufragi fou precursora de tot un seguit d’altres: esdevingué el model d’un gènere i d’un estil orquestral que Rameau duria al seu apogeu trenta anys més tard. Escoltem aquestes tempestes i zèfirs que bufen a Les Indes Galantes, o el tro que ressona a Hippolyte et Aricie. A Les Boréades, diverses “simfonies descriptives” formen part d’aquesta darrera obra mestra, en què el déu Bòrees, el mestre dels vents, es troba al centre de la intriga. Tanmateix, l’última gran òpera de Rameau, escrita poc abans de la seva mort, no fou mai representada i no seria estrenada dalt d’un escenari fins el 1983.

Van sorgir diverses veus que criticaven aquestes tècniques de pintura musical, qualificant-les de barrija-barreja dissonant, de caos harmònic, que tenien per passades de moda. Els temporals, les tempestes i altres tremolors de terra eren objecte de comentaris irònics, però durant el segle XVIII, la moda continuà, i fins i tot se’n troba algun rastre a l’inici del XIX.

Aquests temes que sorprenen, sedueixen i suggereixen encara ens parlen avui dia. La Terra és en perill: és una realitat. El seu principal enemic és l’home. Des de fa anys, contribueix a la seva destrucció. El planeta és objecte de tantes agressions, que comencem a patir-ne les conseqüències. Sortosament, nombrosos països s’han mobilitzat perquè, entre d’altres, disminueixi el forat de la capa d’ozó, que ens protegeix dels raigs nocius del sol. Els principals dirigents polítics del món semblen finalment haver pres consciència de la importància de fixar i dur a terme controls per a reduir eficaçment les emissions de gasos que destrueixen aquesta capa. Esperem que aquests objectius puguin ser realment assolits i mantinguts. La salvaguarda del planeta és encara possible amb la cooperació, l’esforç i la voluntat de tothom. La Terra serà allò que nosaltres en fem. Pugui la música recordar-nos-ho, amb les seves “tempestes i temporals”!

JORDI SAVALL
Bellaterra, 1 d’octubre de 2015