• L’ORFEO
  • L’ORFEO
Shop > SACD
L’ORFEO
24,00
+ cost d'enviament
Info

Referència: AVSA9911

  • LA CAPELLA REIAL DE CATALUNYA
  • LE CONCERT DES NATIONS
  • Jordi Savall
  • El mite d’Orfeu és un dels més obscurs i més ple de simbolisme de tota la mitologia hel·lènica. D’orígens antiquíssims, es va desenvolupar fins a esdevenir una veritable teologia, entorn de la qual existia una abundant literatura, en gran part de caràcter esotèric. Orfeu és el «cantant» per excel·lència, el Músic i el Poeta. Toca admirablement la lira i la cítara, la invenció de la qual se li atribueix. D’ell es deia que sabia cantar i tocar uns cants tan suaus que les bèsties salvatges el seguien, els arbres i les plantes s’inclinaven cap a ell i els homes més ferotges es calmaven totalment.

Descripció

El mite d’Orfeu és un dels més obscurs i més ple de simbolisme de tota la mitologia hel·lènica. D’orígens antiquíssims, es va desenvolupar fins a esdevenir una veritable teologia, entorn de la qual existia una abundant literatura, en gran part de caràcter esotèric. Orfeu és el «cantant» per excel·lència, el Músic i el Poeta. Toca admirablement la lira i la cítara, la invenció de la qual se li atribueix. D’ell es deia que sabia cantar i tocar uns cants tan suaus que les bèsties salvatges el seguien, els arbres i les plantes s’inclinaven cap a ell i els homes més ferotges es calmaven totalment.

En el 1libre IV de Les Geòrgiques de Virgili (70-19 aC), trobem la versió més rica i completa d’un dels mites més cèlebres relatius a Orfeu: el de la seva davallada als inferns per amor a la seva dona, Eurídice, morta d’una picada de serpent quan intentava escapar-se de la persecució d’Aristeu. Amb els accents de la seva lira i del seu cant aconsegueix d’encisar no solament els monstres de l’infern, sinó també els déus infernals. Els poetes rivalitzen en imaginació per descriure els efectes d’aquesta música divina. Finalment, els déus infernals accepten les seves súpliques amb la condició que Orfeu tornarà a la llum del dia, seguit d’Eurídice, sense girar-se per mirar-la, abans de sortir del seu reialme. Arribat quasi a la fi, Orfeu té un dubte terrible: no l’han enganyat? Eurídice és realment darrera d’ell? Tot seguit es gira, i Eurídice mor una segona vegada. Orfeu prova de tornar-la a buscar, però aquesta vegada Carant és inflexible i ha de tornar entre els humans, inconsolable.

De totes les temptatives d’associar la música a aquest mite, la Favola d’Orfeo amb el poema d’Alessandro Striggio i música de Claudio Monteverdi –estrenada a la cort de Màntua el 24 de febrer de 1607– n’és l’exponent més reeixit i complet. Gràcies a la seva extraordinària concepció musical i dramàtica i a una partitura curosament elaborada, L’Orfeo de Monteverdi assoleix una perfecció que s’aconseguirà molt rarament en tota la història de l’òpera. Després de les primeres experiències amb un tema similar, com l’Euridice de Jacopo Peri i Giulio Caccini, libretto d’Ottavio Rinuccini (Florència, 1600), Monteverdi marca –amb aquesta primera òpera– el veritable començament de l’expansió del nou stile rappresentativo. És el primer músic per qui l’expressió dels sentiments «che movono grandemente l’animo nostro», la pintura de les passions, esdevé absolutament prioritària. Per això, quan afirma que, «el compositor modern ha de fonamentar les seves obres sobre la veritat», defineix un concepte revolucionari i radical, que modificarà definitivament la relació text-música. La seva obra l’acredita com un d’aquests raríssims genis polivalents, capaç de sintetitzar els estils més diversos. Monteverdi és un compositor barroc, certament, però en la seva música hi ha tots els ingredients essencials dels ideals posteriors. Un text molt eloqüent de Harry Halbreich el defineix magistralment:

«Què és un Romàntic? És un artista que dóna a l’expressió la prioritat sobre la construcció i la recerca; és un artista que procura, sobretot, traduir els sentiments i les passions dels seus personatges veient-los a través del prisma de la seva pròpia personalitat: això és Monteverdi.

Què és un Clàssic? És un artista que es nega a sacrificar la bellesa pura, l’equilibri i l’harmonia de les proporcions; és un artista que crea noves formes, i nous mitjans d’expressió que serviran de model a les generacions següents: això és Monteverdi.

Què és un Impressionista? És un artista que dóna a la matèria, al color i a l’harmonia un valor propi i autònom, i creu que els sentits han d’ésser satisfets tant com l’esperit o el cor: això és Monteverdi.
Què és un Modern? És un artista que, vivint apassionadament el seu segle, l’avança constantment, obrint el camí a la conquesta de la seva pròpia sensibilitat i expressió; és un músic eternament jove: tot això és Claudio Monteverdi, un músic que serà sempre el nostre contemporani.»

L’Orfeo (després de més de 400 anys de la seva estrena) i les dues altres grans òperes de Monteverdi que s’han conservat demostren ser unes obres vives i amb una capacitat d’emoció dirigida al més profund de la nostra sensibilitat; així ho testimonia l’èxit cada vegada més gran arreu del món i l’interès creixent que generen. Aquest Orfeo ens permet de conèixer el poder de la música en una de les seves formes més concentrades i pures.

JORDI SAVALL