Pre order J.S. BACH Weihnachts-Oratorium 21,99€ 25€

Pre order J.S. BACH Weihnachts-Oratorium 21,99€ 25€
  • Marin Marais Alcione. Tragédie lyrique
  • Marin Marais Alcione. Tragédie lyrique
Shop > SACD
Marin Marais Alcione. Tragédie lyrique
32,00
+ cost d'enviament

Disponible com a reserva

Info

Com a darrera gran “tragèdia en música” del regnat de Lluís XIV, Alcione, és un espectacle total al llindar entre els segles XVII i XVIII d’on obté la font mitològica, la lloança a la glòria del monarca, l’exigència literària i la vocació de l’espectacle, on concorren la coreografia i els moviments escènics. Jordi Savall, redescobridor de l’obra de Marais, reviu aquesta llibertat creativa a la primera producció teatral de l’Alcione a París des del 1771

Informació adicional
Information

CD1
1-13. PROLOGUE 30’45
14-33. ACTE I 29’29

CD2
1-12. ACTE II 25’41
13-25. ACTE III 28’31

CD3
1-14. ACTE IV 29’53
15-27. ACTE V 31’16

Lea Desandre (Alcione), Cyril Auvity (Ceix), Marc Mauillon (Pelée), Lisandro Abadie (Pan, Phorbas), Hasnaa Bennani (Ismène), Hanna Bayodi-Hirt (Bergère), Antonio Abete (Tmole)

LE CONCERT DES NATIONS
Chœur et Orchestre
JORDI SAVALL direction

Enregistrement LIVE réalisé à l’Opéra Comique en mai 2017 par Manuel Mohino
assisté de Harry Charlier et Ferdinand Niquet.
Montage et Mastering SACD : Manuel Mohino (Ars Altis)

Alcione est une production de l’Opéra Comique 2017

TEXTES EN FRANÇAIS, ENGLISH, CASTELLANO, CATALÀ, DEUTSCH, ITALIANO
LIVE RECORDING AVSA9939
Opéra Comique, Paris Total : 2h51’50
avril-mai 2017 CD1 : 60’16
CD2 : 54’20
CD3 : 61’14
MARIN MARAIS
ALCIONE
Tragédie lyrique en cinq actes (1706)
Livret : Antoine Houdar de la Motte · Version Musicale : Jordi Savall

Descripció

Un espectacle total

Com a darrera gran “tragèdia en música” del regnat de Lluís XIV, Alcyone –o Alcione, segons l’edició de 1706– és un espectacle total al llindar entre els segles XVII i XVIII. Del primer, n’obté la font mitològica, el pròleg a la glòria del monarca, l’exigència literària i la vocació espectacular, on concorren la coreografia i els moviments de decorats; del darrer, prenuncia la profunditat de les emocions viscudes per personatges més sensibles que no pas heroics, així com l’expressivitat de l’orquestra, encarregada d’embolcallar-les en una veritable decoració sonora.

Estructurada en un pròleg i cinc actes, com tota tragèdia en música, Alcione fou escrita per un jove autor de llibrets d’èxit, Antoine Houdar de La Motte, i pel violista més famós de l’època, Marin Marais. El magnífic retrat d’aquest darrer a càrrec d’André Bouys fou al seu temps àmpliament difós mitjançant gravats. A punt de complir cinquanta anys, Marais acabava d’accedir al prestigiós càrrec de batteur de mesure de l’Académie Royale de Musique o, per a expressar-ho en termes moderns, de director d’orquestra de l’Òpera de París. L’estrena d’Alcione, el 18 de febrer de 1706, fou tot un esdeveniment, tant per a ell com per a la institució, que des del 1673 tenia la seva seu al teatre del Palais-Royal, aleshores residència del duc d’Orleans –on actualment es troba el Consell d’Estat–, les dimensions del qual són semblants a les de l’actual Sala Favart.

El 1706 feia dinou anys que l’antic director de l’Òpera, Jean-Baptiste Lully, era mort, i la situació de la institució havia esdevingut fràgil. A Versalles, la devoció feia temps que havia pres el lloc als plaers. Sota la influència de Madame de Maintenon i de Bossuet, el monarca s’havia reconciliat amb Roma, abans d’arrossegar França a la llarga Guerra de Successió Espanyola. Amb prou feines s’estrenaven òperes noves a la cort, i no sempre en presència del propi rei. L’economia fràgil del principal espectacle públic del regne feia que els titulars del privilegi de l’Òpera el gestionessin mitjançant persones subcontractades: un director i comanditaris. El repertori s’havia obert als successors de Lully i a noves formes líriques. L’òpera-ballet, un gènere de divertiment il·lustrat per Colasse i Campra, gaudia des de feia deu anys d’un èxit rotund.

Lluís XIV no assistí a l’estrena d’Alcione, el pròleg de la qual celebra el seu poder, com era de rigor en aquest gènere oficial. Segons el costum des de feia més de cinquanta anys, el rei hi és representat com a Apol·lo, que triomfa sobre Pan tot cantant la pau: “Amable pau, […] / feliç cent vegades el vencedor que no s’armi / si no és per a dur-te per tot l’univers”. Aleshores, Apol·lo mana “que un espectacle encantador senyali la meva victòria” i que les muses representin la història dels alcions, divinitats que vetllen per la pau dels mars, tan útil per a la prosperitat de la marina francesa!

Els cinc actes que hi segueixen desenvolupen en cinc quadres la història dels alcions, o més aviat dels seus pares, extreta del llibre XI de Les Metamorfosis d’Ovidi, font de nombrosos temes d’òperes contemporànies. Es tracta de Ceix, rei de Traquis, a Tessàlia, i fill de Fòsfor, el déu que porta la llum, i d’Alcíone, filla d’Èol, déu dels vents. Seguint l’exemple d’Alcestis, Armida, Dido i altres, l’heroïna dona el seu nom a l’òpera, tot guiant els espectadors a través d’un laberint de passions menys polítiques i més íntimes que les passions masculines de l’època. Filla d’un déu que comanda els elements, insereix l’obra al medi mariner, una tria apropiada per a un espectacle que, a l’època barroca, devia el seu caràcter espectacular (fusteria dels teatres, maquinària escenogràfica, mecanismes per a moure els decorats) als enginyers i a les tècniques nàutiques.

El públic molt mixt de l’òpera no necessitava l’aval reial perquè quedés seduït des de la primera funció per les decoracions autoria de Jean Bérain i la remarcable interpretació dirigida personalment pel compositor. Dalt l’escenari es prodigaven els millors cantants i ballarins de la companyia, mentre al fossat, brillantment il·luminat –com també ho era a l’època tota la sala–, tocava la millor orquestra d’Europa, que aplegava una quarantena de músics, majoritàriament reputats com a solistes i també com a compositors. Enginyosa, pintoresca i variada, la partitura de Marais entusiasmava sobretot perquè va saber desenvolupar-hi un personatge operístic prou popular –Peleu, alhora amic i rival malaguanyat de Ceix– i pel cap baix una tonada popular, transformada al tercer acte en cor de mariners. Els ingressos de les funcions al cartell de les quals figurava Alcione eren prop d’un 60% superiors als de les altres.

Les repetides interpretacions d’Alcione a l’Òpera deixen palès el seu èxit prolongat, tot i que la naturalesa dels espectacles lírics es trobava aleshores immersa en un canvi en benefici de la dansa, les varietats i el divertiment. Les reinterpretacions dels anys 1719, 1730, 1741, 1756, 1757 i 1771 van ser sotmeses a adaptacions i retallades, que van afectar especialment el pròleg, però la festa marinera i sobretot la tempesta hi van restar com a elements imprescindibles. La tempesta fou integrada a una reinterpretació d’Alceste de Lully el 1707, citada per Campra a Les Fêtes vénitiennes el 1710. Tot demostrant un fabulós èxit popular, algunes interpretacions van anar acompanyades per paròdies: Fuzelier signà L’Ami à la mode ou parodie d’Alcione el 1719 per als actors i les marionetes de la fira de Saint-Germain, i Romagnesi escrigué el 1741 una Alcione paròdica per al Théâtre-Italien.

Si la tempesta gaudí d’un èxit especial, fou gràcies a la seva habilitat per a il·lustrar la natura desfermada “amagant l’art per amor a l’art”, com també ho pretendria Jean-Philippe Rameau, és a dir, fent servir tots els recursos de la música erudita per a traduir el caos dels elements. Amb aquesta simfonia descriptiva, Marais promogué una nova visió del seu art: d’aleshores endavant, la música no sols sabria pintar-ho tot, sinó que no hauria de tancar-se a res per a poder-ho fer, ni a instruments nous, ni a formes d’interpretació inèdites. Les portes que obrí als músics mai més es tancarien.

Aquesta llibertat creadora i aquest art de l’encantament reviuen de la mà de Jordi Savall, al capdavant de Le Concert des Nations, que els interpreta amb instruments d’època, i de Louise Moaty, amb la complicitat de Raphaëlle Boitel, per a interpretar la primera producció escènica d’Alcione que es realitza a París des del 1771.

AGNÈS TERRIER

Opéra Comique, París, abril de 2017

Relacionat

Productes