A l’època de Caravaggio, cada quadre estava destinat a ser una part integrant d’un decorat del seu temps: església o palau, sala de reunions pública o gabinet d’art privat, però sempre en tant que peça principal i única que hom contemplava exclusivament sense barrejar-la a d’altres obres d’esperit diferent. Com ja va ben explicar André Malraux a Les Voix du silence (París, 1951), des de fa més de dos segles la nostra relació amb l’obra d’art no ha deixat de modificar-se, fins a esdevenir en aquest segle XXI en una experiència cada cop més intel·lectual i a voltes bastant superficial. La visita a un museu important amb els seus centenars o fins a milers de llenços contemplats l’un rere l’altre amb un llibret a la mà per aprendre els noms i llur història, no té res a veure amb l’experiència espiritual que cadascú pot viure quan s’enfronta íntimament amb un quadre, quan la nostra mirada no es distreu a causa dels centenars d’altres obres que ens esperen al costat i sol·liciten la nostra atenció.

La funció del museu en la nostra forma d’abordar l’obra d’art és avui tan fonamental i està tan generalitzada, que costa imaginar altres èpoques més antigues on la descoberta i la fruïció d’un fresc, d’un quadre o d’una escultura no eren possibles sinó en els seus llocs originals, on l’obra havia estat realitzada.

Però paradoxalment, ha estat la gran difusió de les reproduccions de quadres en facsímils de qualitat, llibres d’art o “cartells” individuals la que ha permès, en aquest segle XX que acabem de deixar enerere (així com per a la música gràcies al CD), la més gran democratització de l’art i, al mateix temps, l’afaiçonament d’una nova mirada de l’art més personalitzada i íntima, més profunda i detallada. Aquest projecte respon a la voluntat d’obrir encara més aquest enfocament diferent de l’obra d’art a partir de l’establiment d’un diàleg entre els seus poders i els poders espirituals i poètics de la música i la literatura.
La idea de presentar un enfocament musical i literari sobre el pintor misteriós i l’home de destí tràgic que fou Michelangelo Merisi da Caravaggio, va començar a prendre forma en la primavera de 2005, i no s’acomplí del tot fins a la tardor de 2006, en el moment en què es produeix aquesta trobada inèdita entre un escriptor i un músic ambdós fascinats per l’art i la vida d’aquest pintor visionari. Ja fa temps que creadors importants han posat en evidència el gran parentiu entre el llenguatge de les diverses arts. Tanmateix, és Kandinsky qui n’és un dels seus màxims defensors; És així que en el seu text sobre “El llenguatge de les formes i dels colors” (1), comença per citar Shakespeare, Goethe i Delacroix a fi de subratllar aquest “parentiu profund entre les arts en general, entre la música i la pintura en particular”. […] “És ben bé sobre aquest parentiu que es basa la idea de Goethe segons la qual la pintura ha de trobar el seu baix continu”. La idea d’un “baix continu” està representada en la música pel desenvolupament improvisat d’un discurs musical a partir d’un baix “fix” per avançat (motiu lliure, ostinato o bordó). En el context d’aquest “parentiu profund entre les arts”, la paraula, el color, la forma i, en especial, el so musical (segons Goethe) tots comparteixen aquest accés directe a l’ànima. Si creiem Maeterlinck quan ens diu que “no hi ha res sobre la terra que sigui més àvid de bellesa i que s’embelleixi amb més facilitat que l’ànima”, resulta indubtable que l’art, a través de l’expressió interior de bellesa, emoció i espiritualitat, és el llenguatge essencial de l’ànima.

Ara bé, un home “fora de la llei” tant torturat i de caràcter tan fàcilment violent com Caravaggio, pot dissociar-se del pintor genial? Pot un artista culpable d’assassinat (qui ho sap?) o bé d’homicidi involuntari (què sabem nosaltres dels complexos codis d’honor de l’època?) acostar-nos amb les seves pintures aquella expressió interior de bellesa, d’emoció i d’espiritualitat capaç de tocar-nos l’ànima? Tot i els testimonis pòstums bastant detallats i fidels de la seva biografia (G. Baglione de 1642 i G.P. Bellori de 1672), malauradament no tenim prou elements reals i objectius sobre la seva vida per comprendre l’home i les seves febleses, i encara menys per jutjar-lo. No obstant això, l’artista ens mostra en cada pintura el seu univers interior més secret, cada quadre conté misteriosament tota una vida, amb els seus patiments, els dubtes, els moments de joia, d’ombres i de llums. És per això que l’art de Caravaggio ens resulta sempre tan pròxim i actual; ens transmet totes les pors i tots els terrors d’una època –igual que la nostra– en plena crisi espiritual, i al mateix temps tota l’esperança posada en el valor d’un humanisme singular que ell ens comunica d’una manera tan clara a través de la seva extrema empatia pels més humils i els desfavorits.

El punt de partida d’aquest projecte fascinant va ser la invitació que em feren per realitzar un programa de concert sobre l’època de Caravaggio en el marc de l’exposició sobre aquest pintor que el Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona va dedicar-li. A una primera selecció d’obres instrumentals de músics de la mateixa època, també molt innovadors, talment com Monteverdi, Gesualdo o Trabaci, la seguiren un homenatge al Barroc amb la recreació de l’esperit d’una passacaglia (a partir d’un baix obstinat de Kapsberger) i d’una suite (Concentus) basada en temes de l’època i en un lamento de Luigi Rossi (Ària-Recitatiu-Lament-Ària), tot això acabat de completar amb un treball en profunditat de creació musical: primer, a partir de la caracterització d’aquest personatge d’origen humil i escapadís amb una melodia basada en elements populars de l’època, però capaç d’evocar-lo d’una manera intemporal, convençuts, tal com ja va dir Arvo Pärt, que “en música, hom podria dir que una veu o una línia melòdica són com l’ànima d’un home” (2). Aquesta línia melòdica ve presentada amb instrumentacions diverses (Cantus Caravaggio I, II, III i IV), i serveix sobretot de base al conjunt del desenvolupament de les diferents formes que constitueixen el contingut de cada “estança”. En la Lachrimae Tristes, així com en el Spiritum Morientis, cerca debades alliberar-se de les tenebres que l’envolten, en les Deploratio vocals i també en les altres Lachrimae instrumentals, es desenvolupa lliurement en forma d’un “lament” sense text per així simbolitzar millor la impossibilitat d’expressar en paraules tot el drama i l’esquinçament interiors. En el Planctus I i II, així com en la Pugna & Damnatio, la mateixa melodia es converteix en un “cantus firmus” dins una mena de “Pavana” sobre el qual s’afegeixen successivament les harmonies, les dissonàncies i els contrapunts que aconsegueixen atènyer un clímax d’una gran intensitat expressiva que, simbòlicament, esdevé alliberador de tots els patiments. Gran part del treball d’improvisació “en diàleg” el protagonitza la veu de Ferran Savall, el violí de Riccardo Minasi, l’arpa doble d’Andrew Lawrence-King i les meves violes soprano i baixa amb tothora el support sensible del “baix continu” del violone de Xavier Puertas.
Inspirat en la idea de Goethe abans citada “segons la qual la pintura ha de trobar el seu baix continu”, aquí el discurs musical es realitza a la manera d’un “baix continu”, és a dir, el procés de “diàleg improvisat” esdevé l’obra mateixa. Arnold Böcklin (3) va definir clarament aquest enfocament quan ens diu “que la veritable obra d’art ha de ser com una gran improvisació”, ço és “que la reflexió, la construcció i la composició prèvia no han de ser sinó fases preliminars amb les quals s’ateny l’objectiu, a voltes aconseguit fins i tot de manera sorprenent pel mateix autor”. Així doncs, les improvisacions i les composicions es desenvolupen a partir de la melodia “Cantus Caravaggio”. Prenen forma a poc a poc, mai com una música descriptiva, ans sempre com a moments musicals únics que s’inspiren clarament en la personalitat misteriosa i la vida tan dramàtica d’aquest pintor, així com al mateix temps de certs aspectes de la seva obra, els temes i els personatges, la forma i els colors presents en els quadres de la seva darrera època. Si bé l’efectiu instrumental vincula aquestes improvisacions i composicions al segle XVII, l’expressió i el llenguatge musical que s’han fet servir el situen de ple en el nostre segle XXI. El resultat són aquestes Lachrimae Caravaggio, un homenatge musical realitzat a la manera d’una “banda sonora imaginària” presentada en set “estances” que ens acosten un univers misteriós i captivador.

Paral·lelament a aquestes “estances” musicals, Dominique Fernandez ha escollit set quadres d’entre els més representatius de la darrera època de Caravaggio per a dur a terme una evocació erudita i al mateix temps sensible, històrica i contemporània, ja que l’art d’aquell pintor continua interpel·lant-nos més que mai. Més enllà de la nostra fascinació per la seva personalitat captivadora, naturalment és la modernitat absoluta del seu art la que ens obliga a superar els gèneres, les èpoques i les disciplines per retre un homenatge suggerent i commovedor a través d’aquesta evocació singular i apassionant de Caravaggio i de la seva obra.

JORDI SAVALL
Amsterdam, 12 de febrer de 2007

(1) Wassily Kandinsky, De l’espiritual en l’art, capítol VI, Múnic, 1912.
(2) Entrevista a Arvo Pärt realitzada per Jordi Savall a la revista Classica, n. 28, desembre de 2000.
(3) Arnold Böcklin, Basilea (Suïssa), 1827 – San Domenico (Itàlia), 1901.