TE DEUM
In nativitatem Domini canticum

Charpentier – Te Deum – Scherzo maig 2026

ALIAVOX
AVSA9966
54’57

MARC-ANTOINE CHARPENTIER
Te Deum
In nativitatem Domini canticum

1-10. TE DEUM, H.146 (ca. 1690)      25’03

11-28. IN NATIVITATEM DOMINI CANTICUM, H.416 (1690)      29’54

Enregistré les 16 et 17 décembre 2022 à la Collégiale de Cardona (Catalogne)
Enregistrement Montage et Mastering SACD : Manuel Mohino Ars Altis

·

INTERPRÈTES

SOLISTES

Flore van Meerssche soprano (dessus I)
Kristin Mulders mezzosoprano (dessus II)
Andrés Montilla-Acurero contre-ténor (haute-contre)
Cyril Auvity ténor (taille)
Mauro Borgioni baryton (basse)

LA CAPELLA REIAL DE CATALUNYA

Jeanne Lefort, Anaïs Oliveras, Natasha Schnur,
Baiba Urka, Lise Viricel sopranos

Eulàlia Fantova, Daniel Folqué, Maria Chiara Gallo, Lara Morger,
David Sagastume mezzosopranos et contre-ténors

Gerson Coelho, David Hernández, Carlos Monteiro, Alberto Palacios ténors
Lluís Arratia, Guglielmo Buonsanti, Joan Miquel Muñoz,

Marco Saccardin, Pieter Stas barytons et basses

Lluís Vilamajó, préparation de l’ensemble vocal

Répétiteurs : Marc de la Linde viole de gambe, Joan Seguí orgue

Jordi Savall, Direction

·

Marc-Antoine Charpentier
Te Deum H.146
In nativitatem Domini canticum H.416

Les dues obres presentades en aquest disc van ser escrites tot just amb dos anys de diferència (1690 i 1692) i presenten semblances entre la peça profana que celebra la nde Nadal i la vetlla d’armes del Te Deum.

Charpentier era aleshores mestre de capella dels jesuïtes. L’oratori, que apareix a finals segle XVII, al qual pertany la peça In nativitatem Domini canticum (H.416), és fruit de formes i de tradicions musicals l’origen de les quals es remunta certament a l’edat mitjana. Hom distingeix entre dues grans categories: l’oratori vulgar en llengua vernacle i l’oratori llatí. Aquests dos gèneres es van desenvolupar conjuntament a Itàlia i no presenten grans diferències musicals entre si.

L’oratori vulgar aparegué sota l’impuls de Felip Neri, fundador de la Congregació de l’Oratori a Roma a la dècada de 1550. A les reunions piadoses, organitzades primer a l’església de San Girolamo della Carità i després a Santa Maria della Vallicella, els amics músics de Felip Neri cantaven i componien laudi spirituali, uns cants estròfics i polifònics que tenien lloc abans i després del sermó. A poc a poc, la lauda s’anà orientant cap una forma dialogada que, influïda per la reforma melodramàtica que donà origen a l’òpera cap a la fi del segle XVI, adoptà l’ús de la monodia i del baix continu. El 1600, any en què Jacopo Peri compongué Euridice, s’interpretà a l’oratori de Santa Maria della Vallicella de Roma la Rappresentatione di anima et di corpo d’Emilio de’ Cavalieri. Aquesta obra, a cavall entre l’oratori (tema religiós) i l’òpera (representació escènica, ballets), constitueix el punt de trobada més o menys ideal entre l’art profà i l’art religiós. A la primera meitat del segle XVII, l’oratori vulgar assumí els elements musicals (recitatius, cants en estil arioso, ritornellos instrumentals, cors) presents a la Rappresentazione di anima et di corpo, però abandonà la part escènica. Al seu Teatro armonico spirituale (1619), Francesco Anerio confia la funció narrativa, assumida fins aleshores pel cor, a un solista (il testo o il storico). Als seus oratoris Il Trionfo i La Fede, compostos entre 1630 i 1642, Francesco Balducci atribueix un paper preponderant a la part narrativa (historia), mentre divideix formalment l’oratori en dues parts, seguint el model que estructura l’òpera en actes.

CATHERINE CESSAC

+ informació al llibret del CD